Beijing

Després de 4 anys, ja som a l'aeroport de BCN per anar a buscar la Judith a la Xina. Ha estat un cursa llarga, però hem arribat a la recta final.
Fa un dia plujós. Ens hi ha portat l'avi Pep, superpuntual, 5 minuts abans d'hora com sempre. Dinem a l'aeroport i esperem una estoneta a la sala d'embarcament. L'Axel està nerviós i quan la Lluïsa i el Pol van al lavabo i triguen una mica, ell em pregunta "No veuran res de Xina?".

Beijing és una ciutat de 17 milions de persones. El dia és gris, no se si per núvols o per una contaminació permanent. Molts cotxes, edificis alts i moderns. Ens instal•lem a l'hotel Crowne Plaza Wangfujing. Temps de canviar-se, desfer maletes i anem a fer el primer dinar xinès.

Al restaurant Han, exquisit. Menjar tipus cantonès. Arròs, una mena de percebes amb "agridulce", gambes, picant-suau, cervesa Shin-Tao, carns amb verduretes, ... i l'Axel em pregunta: "La Coca-Cola és xina? Les cadires són xines? Tot aquest país és xino?"

El nostre guia, el senyor Chen ens dóna explicacions sobre cultura, gastronomia i llengua xinesa i, com es fa en aquests casos, tira del repertori de tòpics i exageracions. Ara ens diu que les tres principals ciutats de Xina són: Xi'an (2.000 anys), Beijing (200 anys d’esplendor), Shanghai (20 anys). Una mica distorsionat.

Visitem el "Templo del Cielo” i fem alguna compra. Després passem per la Puerta del Sol (la de veritat), per on passava només l'Emperador, mentre el guia ens va explicant històries i enfilem cap a Hutong, un barri popular de carreres estrets. Agafem un "ricksaw", apa a fer una volteta en tricicle. Sort que ens porten, perquè estem petats. Però primer ens allaaarguen una mica més el dia amb una demostració de cal•ligrafia xinesa. Interessant.

L’endemà la ciutat vull, hi ha bastantes bicicletes i molts cotxes però el Chen ens diu que fa 15 anys tot eren bicis. Diu que hi ha molts accidents (ens ho creiem). Diu que és perquè no existeixen semàfors per les bicis i piatons, però condueixen com bojos.
Hi ha cotxes de moltes marques conegudes, sobretot molts Volkswagen, però també Honda, Hyundai, Audi, Nissan, Daewoo, Mazda, Citroën, Jin Bei, Peugeot, Chevrolet i BMW ("no em toquis" en xinés mandarí transcripció pinjin). Tots estan fabricats a la Xina. També hi ha bicicletes, motos, motocarros i furgonetes de molts tipus, però no entenc les marques.
En la qüestió el tema trànsit, cal tenir present que Beijing té 6 anells viaris (rondes) i jo crec que estan tots plens de cotxes, col.lapsats. Diu el Chen que és degut a que no hi ha semàfors per bicicletes ni vianants. La realitat és que condueixen una mica a lo boig. El carril que nosaltres coneixem com "arcén dret" esdevé un pas per avençaments dels que tenen més pressa i és normal que bicis i motos circulin contra direcció (avui hem vist un cotxe anant al revès en plena ronda i cap problem).
Vaja que el concepte "multa de trànsit" no deu haver arribat en aquest Extrem Orient. No entenc per què no deixen conduir els estrangers, al capdavall no cal entendre els senyals, ja que ningú les respecta.
Malgrat tot, jo crec que m'adaptaria a aquest estil de conducció, sobretot pel tema multes i per gaudir passant de les ocurrències que en Saura i el Pérez-Moya ens infligeixen a Catalunya.

El Chen continua i també ens dóna instruccions per fer compres al mercat de la seda. Diu que són recomanables les imitacions (no ens podem perdre els Ralph Lauren molt ben imitats, diu!)
En resum, segons el guia, el millor que té Xina és "comel, vivil, andal, conocel y disfrutal".

Per fi som a la Gran Muralla (Badaling). Llàstima que hi ha boira (potser no tot era contaminació). Les muntanyes del voltant són punxagudes. Diu que és la construcció humana més gran del món amb una llargada de 7.000 quilòmetres.
I ho hem fet, sí, hem fet la Muralla. Espectacular, im-pressionant. Ara entenc perquè alguns diuen "pujar" a la muralla. De fet es podria dir "escalar" la muralla. Milers de graons. Una passada.

Continuem amb el programa previst: a dinar. Ops, resulta que per entrar al restaurant hem de passar per un magatzem-botiga-fàbrica enorme de ceràmica artesanal xinesa (Loisone Factory-Golden Palace). Més que res per si algú vol comprar alguna coseta. Els dependents ens persegueixen, calculadora en ma, per si de cas. Trobem un mussol de porcellana amb l’escut del Barça (bastant kich) però aquí tampoc no comprem.
Així que dinem al Golden Palace i ja m'estic acostumant al dinar amb palillos. Per pair ens posen unes petaques de licor d'arròs. Té 56 graus. De fet és alcohol pur amb una mica de sucre.

Tornem a ser a l'autocar i el Chen ens avisa que ja arribem a l'Anella Olímpica, com promet el programa. El Pol i jo donem un bot d'emoció i ens preparem. Però, ai las, ho veurem des de l'autocar perquè anem justos de temps :-( Vaja, no m'estranya amb tant d'imprevistos.
Bé, però ens explica per fora la Vila Olímpica (gratacels en forma de torxa), l'Estadi Olímpic conegut com el Niu (per la seva forma espectacular) i el Cub (seu dels esports aquàtics). Al capdavall podem dir que hem vist les seus dels Jocs Olímpic de Beijing 2008.

Per fi arribem a la Ciutat Prohibida. Visitem jardins i palaus de l'emperador. Veiem les fotos de Pu Yi, l'últim emperador. Al principi , a les dependències de les concubines, hi ha molta gent, però els espais es van fent cada cop més grans, fins que arribem al gran pati de l'emperador.

I quan acabem la travessia ens trobem a la plaça de Tiananmen. Ens fem fotos amb la típica imatge de Mao Tse Dong i enfilem cap a l'àgora més gran del món mundial. Però hi ha un detall per no passar per alt: la policia i soldats controlen tots els accessos a la mega-plaça.
Un cop dins fem les fots de rigor encara amb boira. Molta gent demana fer-se fotos amb nosaltres (sobretot amb els nens, els deuen semblar exòtics)

I encara hem rematat el dia, enfilant cap a sopar al restaurant Da Dong, diuen que és el millor restaurant de Xina. Impressionant, en plan luju, ostentós i modern. Diu que la propietària és la dona xinesa més rica.
Ens posen en un menjador separat i cuinen i tallen davant nostre el famós ànec de Pequín, "pato lacado". La veritat és que tot està boníssim. I ja començo a dominar això de menjar amb palillos.

Educació per al segle XXI

Un dels factors que ha contribuit al desgavell de l'educació al nostre país és la inflacció legislativa en aquest camp. No podia ser bo de cap manera que, com a mitjana en els darrers 25 anys, cada quatre anys hi hagués un canvi en les lleis que regeixen els centres educacitus. Les picabaralles entre socialistes i populars espanyols han fet que les dicrepàncies en el model educatiu es convertissin en dos fronts irreconciliables. I això no pot ser bo. Es com allò que quan una parella es baralla, reben els fills.

Per això me n'alegro que, a Catalunya, ens hàgim posat d'acord CiU, PSC i ERC amb la nova Llei d'Educació de Catalunya. Aquest pacte garanteix estabilitat durant molts anys en un sector que ja no podia assimilar més canvis de currículums, canvis de criteris en el nomenaments dels equips directius, canvis en els criteris de concertació de centres, canvis en les competències dels consells escolars, o canvis en qualsevol aspecte que les distintes lleis i decrets han anat alterant any rere any.

Al meu parer, el món educatiu necessita despolititzar-se una mica. Espero que aquest pacte ho faciliti. Hi ha hagut sectors del professorat que havien estat massa anys pendents d'un canvi de govern a Catalunya i que s'han desil·lusionat en veure que no arribaven les solucions miraculoses. Encara n'hi ha que esperen un retorn als valors de l'educació de la república que van ser capdavanters fa 80 anys. Però senyors (i senyores) el món ha canviat molt. Ja hem vist el resultat dels experiments llibertaris i comunistes i el repte contemporani és de nivell molt alt.

El nostre país es mereix una educació més adequada a la realitat actual. Cal educar en l'esforç, però també els valors. Cal educar en la competitivitat, però també en la diversitat. Cal educar amb les TIC, però també fer educació física. Cal saber llengües, però també matemàtiques.

No hem de suportar més que els informes internacionals ens posin a la cua en el rànquings educatius. Som el contrari de capdavanters, una mena de "cua-endarrerits" en educació. Ens hem de posar les piles per fer de Catalunya un país captavanter novament. I el primer pas és tenir una escola del segle XXI

FM 2.0

Enguany hem viscut la primera Festa Major 2.0. a Sant Cugat. Ha estat la primera que ha estat retransmesa en directe i simultàniament pels mateixos protagonistes gràcies al facebook i al twitter.
La novetat de la festa major d'enguany ha estat veure com la gran majoria de regidors i l'alcalde anavem penjant fotos i comentaris en directe dels actes de la festa. I, per descomptat, els ciutadans-amics han fet les seves aportacions i comentaris.
Ara comencen a prendre sentit les paraules xarxa, 2.0, interactivitat, participació, accessibilitat, ... Per això us deixo algunes de les fotos que han fet alguns dels meus amics de xarxes socials en les seves retransmissions en directe.

Declaració Universal del Dret de les Nacions

L'any 1948 , l'ONU va fer la Declaració Universal dels Drets Humans i des d'aleshores s'ha anat avençant en l'assoliment dels drets de les persones en alguns llocs amb més èxit que en d'altres.

Penso que ja va essent l'hora que també es faci una Declaració Universal del Dret de les Nacions. Catalunya, tot i ser una de les nacions més antigues d'Europa, com va dir el mestre Pau Casals a l'ONU, encara no té reconegut el seu dret a existir com a nació. De fet, ni l'Estat Espanyol no ens vol reconèixer com a nació.

Per això, la imatge del web oficial del govern dels Estats Units (www.america.gov) amb la senyera al costat de la bandera d'Europa i altres banderes nacionals, suposa un bri d'il·lusió. Hi ha causes que tenen moltes persones al seu servei. En canvi, Catalunya sols la defensem els catalans.

http://www.america.gov/un-declaration.html

El Salm de l'Emprenedor

L'any passat parlant amb el Professor Ken Morse, director de l'Enterpreneurship Center al MIT de Boston, li vaig preguntar "Are you a Christian?". I ell em va contestar "Yes I am, of course".
Aquesta conversa va tenir lloc en un sopar de trobada entre emprenedors i inversors.
Aquí, demanar inversors per a un projecte sembla que faci de pobre. Allà els emprenedors són herois.

Crec que aquesta visió té a veure amb la filosofia i la menera de veure la vida que tenen els americans. Des de la nostra Europa hi ha qui veu l'optimisme americà com una mostra d'infantilisme. Però a mi em fa l'efecte que es deu a seva fe genuïna en Déu i a la gran influència del cristianisme i de la Bíblia en la cultura americana.

I és que la Bíblia és plena d'històries de personatges que jo definiria com a emprenedors.

Des de Noè que emprèn ni més ni menys que un baixell per posar-hi tot d'animals, passant per Jacob que crea una gran nissaga amb 12 fills, per Moisès que s'enporta el seu poble d'Egipte cercant un nou país, o per Abraham, Josuè, Dèbora, David, Salomó, Nehemies i Pau.

El Llibre de Llibres és la història dels emprenedors del poble de Déu. I hi ha un text que il·lustra aques esperit de l'emprenedor que basa la seva confiança en Déu.

"Serà com un arbre arrelat entre recs d’aigua,
que dóna fruit quan n’és el temps
i el seu fullatge mai no s’emmusteeix:
tot el que emprengui anirà per bé."
Salm 1,3

Del "Oh, Europa" al "Uf, Europa"

Els catalans hem estat durant molt de temps uns grans abanderats de la causa paneuropea. No cal remuntar-nos als temps de Carlemany i la marca hispànica, però sí que és cert que en les darreres dècades, hem vist Europa amb esperança i simpatia. La integració al vell continent ens havia de permetre un cert distànciament de l'opressiu lligam espanyol. I ens havia de permetre comportar-nos com una nació sense estat, i ens havia de respectar la nostra llengua, i ens havia de donar un impols econòmic, i ens havia de permetre tenir una moneda que no fos l'espanyola, i ens havia d'estalviar burocràcia, i ens havia de donar tantes altres coses com hom podia figurar-se en el propi imaginari político-mental.
Algunes de les fites certament s'han assolit i ja no els atorguem un valor afegit. En canvi, hi ha esperances que han quedat frustades per una realitat europea que sembla que ens deixi a mitges.
Aquesta nostra Europa no ens acaba d'agradar als més europeistes, però tampoc als euroescèptics. És més aviat una Europa tèbia.
No escollim un president, el parlament ens queda molt lluny, els de la comissió no se sap què fan, els estats es mouen per afinitats veïnals, no hi ha partits veritablement europeus, no tenim constitució ni tractat (potser podríem demanar un Estatutet Europeu ;-), i els temes europeus sembla que no vagin amb nosaltres. Ens assemblem a una Europa dels mamuts. L'era glacial pot extingir-nos. I a més, el món ha entrat en una d'aquestes crísis cícliques i no hem sabut explicar que la caiguda, sense la Unió Europea i l'euro, encara hagués pestat pitjor.
Si en aquest context, hi afegim la crisi i el desencís per la situació política espanyola i catalana, no m'extranya gens una abstenció del 62% a Catalunya en les eleccions europees d'aquesta setmana . Encara ho trobo engrescador i tot.


PD1. Per cert, algú sap què és l'ALDE?
PD2.És el grup parlamentari europeu de l' Aliança dels Liberals i Demòcrates per Europa, on és inclosa CiU. Hem quedat tercers després de conservadors i socialistes. Som la tercera via, el camí del mig.

Marc Polo

Roma i Xina han estat envaint-me la testa aquests dies. El meu cap ha viatjat de la Ciutat Eterna als volts de Xanghai en una mena de Ruta de la Seda sentimental.

La passada va ser una setmana grandíssima per a molts seguidors del Barça, entre els que m'incloc. Va ser la culminació d'una temporada fantàstica en que el Dream Team sembla un esborrany comparat amb l'equip actual. Jo vaig tenir la sort d'anar a Roma i vam flipar. Com ho va fer la major part de Catalunya, amb un equip que ens fa quedar bé. Les emocions han brollat de la Fontana de Trevi a tot el país.

Però el meu cor ha volat de Roma cap a la Xina tot d'una. Després de quatre anys de llarga espera, hem rebut l'assignació de la nostra princesa del Yang Tse. El moment de veure la foto ha estat d'allò més impactant. He de reconèixer que veure per primer cop la nostra filla en una foto m'ha emocionat. Ara ens queden unes setmanes per anar a recollir-la. Però des d'aquell moment, nosaltres quatre hem quedat lligats a la Xina per sempre més.