Homer ha mort, visca Homer
Si als nens d'avui els preguntem qui és Homer, cap d'ells respondrà que és el pare de la Il.líada i l'Odissea, sinó que és el pare d'en Bart Simpson. I amb molts joves ens passaria el mateix.
L'Homer que jo vaig estudiar i llegir era considerat el fonament del geni hel·lènic que ens deixà el llegat de l'Antiguitat. El viatge de l'Ulisses en tornar de Troia amb els seus hòmens passant pel cíclop, les sirenes o els estrets perillosos abans d'arribar a Ítaca, tenien la seva funció educadora. Així mateix ens il.lustrà l'enfrontament entre aqueus i troians per la presa d'Ílion, amb les farruqueries dels guerrers i herois i la intervenció dels déus. Però tot plegat era una mica feixuc de llegir (sobre tot, en la traducció poètica de Carles Riba).
L'Homer d'avui ha de tenir jocs a la Play Station i a la DS, ha de dir paraulotes i fer riure a petits i grans. Malgrat ens agradi l'Homer antic, hem de reconènixer que ja no és un model vigent. Més aviat és una rara avis. L'Homer d'avui representa l'americà i l'europeu mig i també fa les seves aportacions educatives, molt més d'acord als temps que corren.
El nou Homer no fa esperar la Penèlope, però s'oblida de la seva Marge, no volta per les Cíclades, però jau al sofa de casa a Springfield. Els seguidors neo-homèrics sabem apreciar el valor educatiu del Simpson, la família, que acaba reeixint malgrat la ganduleria, golafreria o barroerisme d'aquest antiheroi modern.
La generació dels babyboomers ha estat la darrera en saber qui era l'Homer antic i nois i noies del s.XXI ja són seguidors del l'Homer d'Springfield.
Homer ha mort, visca el nou Homer.
