Catalunya serà calvinista o no serà

Catalunya és un país de tradició catòlica però de mentalitat protestant, tot i que actualment hi predomina la manca d’identificació amb el pensament religiós. Un dels autors clàssics del nacionalisme conservador català, el religiós Torres i Bages va afirmar que “Catalunya serà cristiana, o no serà”. Aquesta visió va tenir bastant ressò anys enrere i va ser motor, durant una època, del nacionalisme, però avui ja sembla superada. Tanmateix a mi fa dies que em balla pel cap que aquest país d’Europa té, en la seva manera de ser, un important component lligat a l’ètica protestant.

Sovint ens emmirallem en els alemanys i en els israelians per la capacitat de treballar de manera seriosa. En això som una mica menys llatins i més nòrdics. Si la història no ens digués el contrari, hom pensaria que a Catalunya va triomfar la reforma de Luter i Max Weber va escriure la seva obra de referència pensant en les colònies industrials del Llobregat, el tèxtil vallesà o el tren de Mataró. Aquest país sempre ha estat la locomotora de l’Estat Espanyol. Però ja fa una quants anys que el tren no rutlla.

Quan em refereixo a ser un país calvinista, amb permís del cronista madrileny de La Vanguardia Enric Juliana que manté que som “jansenistes”, em refereixo a que compartim valors dels reformadors protestants. Com si fóssim calvinistes, luterans o zwinglians, cerquem la veritat, creiem en el valor de l’esforç i la constància, en el treball i l’honestedat, això és el seny català. Tot i que també tenim el nostre costat arrauxat.

Segons la darrera enquesta del Centre d’Estudis d’Opinió, organisme oficial encarregat dels sondejos de Catalunya, el 43% dels catalans votaria a favor de la independència , en front de 28% en contra.  Això seria un 60% dels vots emesos. Estem en el bon camí. Si continuem esforçant-nos en aquest camí, podrem ser un estat independent a Europa. No ens ho posaran fàcil i no s’hi valen dreceres, però estem en el bon camí. Hi estem anant-hi per la via d’una mena de calvinisme laic. Cal consolidar aquesta majoria i  podrem fer el pas cap a la llibertat nacional.

Però l’autèntic enemic no el tenim fora de casa sinó que som nosaltres mateixos. Mai assolirem la màxima llibertat si no deixem de barallar-nos entre nosaltres. Juli Cèsar tenia clar que per conquerir la Gàl·lia havia de dividir les tribus gal·les. "Divideix i venceràs". Positivitzant-ho, hem de tenir clar que per aconseguir la victòria nacional hem d’estar units. Prou de fratricidis polítics. Si ens unim en la causa nacional no serem derrotats. I l’autèntic "front nacional” haurà d'esser encapçalat per la força majoritària del nacionalisme català i la resta han de ser benvinguts, cadascú amb la seva ideologia i alguns poden ser punta de llança. Però hem de tenir la  majoria del poble al darrera. En aquest sentit hem de continuar treballant, amb esforç, constància i, per què no?, amb fe, d’assolir la fita. Potser no estem parlant de demà, però ens hi estem acostant i jo vull veure-ho. Per això estic en política.

NOTA: Aquest article ha estat publicat, en versió anglesa, al bloc "Help Catalonia"