300 anys i ara tenim pressa

Sembla que va ser ahir que vam perdre la guerra, però aviat farà 300 anys. Potser hauríem de tenir aquesta mentalitat xinesa per veure les coses amb molta perspectiva. Hi ha coses que no canvien fàcilment. La relació de Catalunya amb Espanya és d'aquelles que el Facebook defineix com que "és complicada".

Malgrat els reiterats intents, encara no han aconseguit acabar amb la diferència que suposem els catalans dins d'Espanya. Tres segles després semblem un matrimoni desavingut, casat per la força (de les armes).

Ja fa unes quantes setmanes que va quedar clar que aquesta Constitució Espanyola no és la Constitució de Catalunya. Se l'han reformat ells solets, en quinze dies, plis plas, el PPPSOE,  i als catalans no se'ns hi espera. Per a què?

L'actual text constitucional i les interpretacions que es van imposant volen ser una continuïtat d'allò que s'esdevingué el 1714, donant-hi una pàtina de modernor europea i democràtica, però sense incloure el poble català com a subjecte. Això ja ens ho van deixar clar en la sentència del TC de l'any passat.  Definitivament s'ha trencat l'esperit constitucional, que no era res més que un encanteri per als catalans que no vam tenir cap altra sortida que acceptar-la després de 40 anys de dictador. Fa l'efecte que l'actual Constitución Española es prodria resumir en un sol article: "l'exèrcit té la missió de garantir la unidad de la nación".

A hores d'ara sabem que aquí ja no hi cabem tots. Tots els inputs són negatius, la manera de ser catalana no encaixa dins el sistema constitucional espanyol. Un dia  és el TSJC el qui ens dóna dos mesos per complir la sentència del TC en l'ensenyament imposant el castellà a l'escola. Un altre dia  ens presenten recurs contra la Llei de l'aranès. No ens entenem.

Aviat arribarem al tricentenari  de la derrota de l'Onze de setembre i potser ja comencem a tenir perpectiva i pensar que haurem de fer les nostres pròpies lleis, la nostra pròpia Constitució. Haurem de començar a anar passant, que se'ns farà tard, ara fins i tot tindrem pressa per ser lliures.


El maridatge Espanya-Catalunya aviat serà tricentenari. Però estem anant cap al punt en que ja són els dos els qui no suporten l'altre. I podem acabar a l'estil de Sabadell on "cadascú va per ell" o bé a l'estil castís del "la maté porque era mía".