Les últimes eleccions a Espanya

Un dels oxímorons de la política catalana és que els independentistes participem a les eleccions a l'Estat Espanyol. És un contrasentit fer campanya per anar a defensar la nostra posició a un Parlament del qual volem deixar de formar part. És un absurd anar a un parlament on no pots parlamentar amb la teva pròpia llengua, així ens demostren que aquell no és el nostre Parlament. Però pot ser que estiguem fent aquesta tombarella incoherent per darrera volta.

No hi ha dubte que la gran preocupació de la gent és la crisi econòmica que estem vivint. Qui més qui menys té un familiar o un amic a l’atur, si no és ell pateix qui el pateix . Aquesta crisi colpeja fort i sembla que no té pressa per marxar. Els polítics sols no podem acabar amb la crisi, però som part important de la solució (amb perdó, però ara m’incloc en aquesta categoria, donada la meva feina actual). Situacions complexes requereixen respostes complexes i aquesta és la gran prioritat.

Els catalans no som solidaris amb la resta de l’Estat Espanyol. Jo, com a mínim no ho sóc. A mi ningú m’ha preguntat si vull donar la part que em correspon dels 20.000M€ que cada any van a Espanya i no ens retornen. Ens els prenen i punt. Això no és solidaritat, és espoli. Per això és imprescindible canviar les regles del joc. Per això, des de CiU es planteja el pacte fiscal com a “conditio, sine qua non”.

Després de la humiliació de l’Estatut ara és l’hora de tornar-los el "que inventen ellos". Ara tocaria que les institucions de l’Estat fessin l’esforç d’acostar-se a Catalunya, que promoguessin el català a les Corts espanyoles i les institucions europees, que cada llei que fessin no suposés una invasió de competències, que prioritzessin el Corredor Mediterrani, que complissin el 100% de les inversions compromeses i que ens retornessin l'Estatut original. I tot això ho hauria de fer l'Estat Espanyol sense que ho demanéssim des de Catalunya. Si fessin tot això, i canviessin el sistema de les autonomías-para-todos potser podríem reconsiderar la possibilitat de continuar una relació amb Espanya.

Però no ho faran. Com a molt ens oferiran un “Pactet Fiscalet”, o un pactillo fiscalillo. Unes engrunes per a les tites, tites, tites. Crec que ja ha passat el temps de pidolar. Ara dissimulen, però sabem per experiència que, tant el PP com el PSOE, no pensen anar més enllà per Catalunya. Sóc conscient que, amb el que està caient a Europa, crear un nou estat no serà fàcil. Però no tenim gaire més sortides. 

Les eleccions designen les tripulacions i el capità del vaixell. Jo ja fa temps que em vaig enrolar amb Convergència i Unió.  La propera vegada ja farà 300 anys que ens van embarcar per força en un vaixell anomenat Espanya. S’acosta el temps en que haurem de marcar la nostra pròpia ruta. Ara cremarem aquesta etapa, però el nostre rumb és fix i potser sigui l’últim cop que hem d’anar a les Corts de Madrid.