La comunitat protestant o evangèlica de Catalunya és la
segona confessió més nombrosa del nostre país. Hom calcula que som un quart de
milió de persones.
Darrerament ens hem trobat amb un seguit de convocatòries,
cridaments a la mobilització,
exhortacions a la pregària i al dejuni en nom de la defensa de la llibertat
religiosa a Catalunya.
El Consell
Evangèlic de Catalunya s’ha posat al capdavant d’aquestes iniciatives adduint la
tramitació d’una proposta de modificació de la llei de centres de culte. En aquestes crides, es fa servir
llenguatge amb fortes connotacions polítiques com retallades i indignació, sense cap rubor. Embolica que fa fort.
Després de donar-hi moltes voltes i també d’haver
intentat contribuir al diàleg entre les parts, em decideixo ara a fixar per
escrit el que penso. Algunes d’aquestes reflexions no són meves, sinó
compartides amb d’altres cristians
protestants que, com jo, tampoc estan d’acord amb fer una manifestació per
aquest motiu.
1) El temps de la
persecució religiosa a Catalunya ja ha passat.
No crec que el poble evangèlic sigui actualment objecte
de cap tipus de persecució al nostre país. Ans al contrari, crec que estem ben
arrelats i som respectats en aquesta terra. Hem d’acceptar que ens regim per les mateixes
normes de convivència que la resta de col·lectius.
2) Separació
esglésies – Estat.
Defenso l’expressió de la fe evangèlica i la expansió de
centres de culte al nostre país, però crec en la separació de l’església i
l’Estat. És un error reclamar terrenys per
edificar centres de culte i menys encara en l’actual època de dificultats
econòmiques. No podem repetir els errors comesos des de l’època de Constantí,
quan l’església va voler aprofitar-se de
la debilitat de l’imperi.
3) El creixement
de l’evangeli a l’empara de la llibertat.
Les condicions de llibertat actual permeten el creixement
de l’evangeli. Defenso la llibertat religiosa i crec que hem de respectar la
diversitat de cultes. No volem privilegis per a la nostra confessió, volem el
que és just, i per a tothom.
4) Els centres de
culte han de ser dignes.
L’església no són els edificis, l’església són les
persones, el conjunt de creients, la parella de Crist. Però els edificis que
construïm per fer els cultes, els temples, han de regir-se per unes normes
arquitectòniques, urbanístiques, de seguretat, higiene i de respecte als veïns.
Tanmateix la llei ha de preveure condicions especials per als llocs de culte
preexistents que tenen difícil aplicació a les noves normatives.
5) Els alcaldes i
ajuntaments són les nostres autoritats.
Les comunitats cristianes tenim un profund esperit de
servei i ajuda a la societat on vivim. I els alcaldes i regidors són l’autoritat
de pobles i ciutats i vetllen pel conjunt dels veïns i veïnes. La majoria dels
temples evangèlics moderns més reeixits ha estat possibles gràcies a la bona
entesa entre la comunitat i l’ajuntament corresponent.
6) Cal el
restabliment de diàleg.
Tant als representants del Consell Evangèlic de
Catalunya i de les diferents organitzacións evangèliques i
esglésies com el govern de Catalunya i als partits polítics amb presència al
Parlament han de continuar el diàleg per resoldre la situació actual. La tramitació de la llei durarà mesos i el
govern ha obert la porta a les negociacions per millorar la proposta de llei.
En definitiva, no crec que ens haguem de manifestar per
aquesta llei, segur que hi ha causes que mereixen més els esforços del poble
evangèlic. Podem entendre que part de la comunitat evangèlica estigui en alerta
per possibles afectacions en els seus locals. Fins i tot entenc un punt d’indignació.
Però la mobilització, l'endemà de començar una campanya electoral, si és que és legal, em sembla fora de lloc.
“Si us indigneu, mireu de no pecar, i que no us duri
l'enuig fins a la posta de sol”
Efesis 2:26
Escrits
1 Comment:
Estic totalment d'acord amb tu.
Publica un comentari