Bloc d'en Marc Monells

Bons propòsits

2012-01-06T00:52:00.001+01:00

Aquest any tampoc. El meu bon propòsit de l'any passat era, ni més nimeys que córrer una marató. No ens estem de res, però no he pogut ni repetir lamitja marató que vaig fer fa 20 anys.

Donat que no me'n surto, quan em proposo grans fites, em centraré enallò de fer petites passes per a l'home que suposin grans passes per a lahumanitat.

Per a aquest any 2012 vull fer un grup de WhatsApp amb els meus 6germans, anar a córrer de tant en tant, visitar la meva mare un cop cadasetmana, recollir els nens al col·legi més sovint, llegir més, sortir més asopar amb la meva dona, rellegir la Bíblia, escriure més, ajudar a emprendre unnou projecte, jugar a futbol amb els pares de l'escola, enllestir la feina mésaviat i fer-la bé.

També em proposo fer als altres allò que voldria que em fessin, perdrealgun quilet, córrer la meva segona mitja marató (aquest any sí / va home, va /#veteatupueblo).

Posats a desitjar, voldria tornar a la Xina, als Estats Units o aAnglaterra, anar a esquiar als Alps, tornar a fer windsurf, passejar els gossosmés sovint, ser útil al govern i al parlament del meu país (encara més),descobrir alguna nova xarxa social interessant, fer millores a casa, millorarel meu francès i començar amb l'italià o el xinès, o repassar l'alemany.

I tenir bona salut, i que l'equip del meu fill gran guanyi partits, ique ell marqui contra el Barça d'infantils. I anar al cinema cada setmana. Tenir una Harley. I la independència de Catalunya, o com a mínim, anar-hi anant.

I a més a més, vull afegir tots els bons propòsits delsanys anteriors que encara no he assolit.

M'he quedat descansat, eh?

Bon Nadal

2011-12-25T09:00:00.000+01:00

"Però tu, Betlem Efrata, massa petita per ser comptada entre les famílies de Judà, de tu sortirà el qui ha de dominar Israel. Els seus orígens són des del principi, des dels dies de l’eternitat."

Miquees 5,2

La Bíblia

Homo 2.0

2011-12-09T18:10:00.000+01:00

Tot va començar el primer cop que em van obligar a presentar un treball "a màquina". Vaig repetir tres cops el primer paràgraf i, fart d'equivocar-me tant, li vaig preguntar a mon pare si podia fer servir aquel aparell nou. A casa dels pares hi havia un ordinador i em vaig posar a escriure el text al "personal computer". Bé, de fet era un Mac, els pares eren uns avençats a la seva època. Em vaig equivocar encara moltes vegades, però no havia d'estripar el paper cada cop que feia una falta. Allà vaig descobrir que les tecnologies podien ser-me útil encara que fos una mica manasses.

Després van venir els treballs a la uni i els Mac del COOB'92. Ja a Sabadell vaig veure clar que el mòbil em faria falta i em vaig enganxar al primer model que Airtel em va passar. Després del mòbil va venir la gran decisió: el pas de l'agenda de paper a l'electrònica. S'havia acabat reescriure cada any tots els telèfons. Ara veig que tinc una agenda de 2.708 contactes i en un moment o altre els he conegut a tots! Vaig començar amb la Palm Visor de Luxe que em va costar 240€ l'any 2.000.

I lògicament va venir el gran moment: per què tenir dos aparells a sobre, si amb un ja podíem funcionar? I em vaig passar a Handspring amb la primera Treo 270 que em va arribar per internet. Ja hi som: mòbil, agenda, contactes, notes i tasques sempre al damunt. Després van arribar les fotos i els vídeos.

Més tard, per imperatiu corporatiu, arribo al món Blackberry. No té tan glamour com Apple ni com Palm, però és una bona eina de treball. M'han anat acompanyant diferents ordinadors, normalment PC a la feina i Mac a casa. I ja fa cinc anys que em vaig animar a escriure al bloc, de moment estic al blogger, però crec que aviat em canviaré de plataforma.

L'últim han estat les xarxes socials. Facebook, Twitter, Linkedin, però també he fet cosetes amb Google+, Flickr, YouTube, BB Messenger, WhatsApp, Spotify i fins i tot MyHeritage, i el que vagi venint. Ara començo amb nous projectes amb l'iPad.

Se que comença a estar una mica gastat això de dir-se 2.0, però penso que ser Homo 2.0 és una actitud. Actitud oberta a les aportacions que ens puguin fer els diferents gadgets per ajudar-nos, fer-nos la feina més senzilla i no haver d'estripar fulls.

Les últimes eleccions a Espanya

2011-11-11T23:17:00.001+01:00

Undels oxímorons de la política catalana és que els independentistes participem ales eleccions a l'Estat Espanyol. És un contrasentit fer campanya per anar adefensar la nostra posició a unParlament del qual volem deixar de formar part. És un absurd anar a un parlament on no potsparlamentar amb la teva pròpia llengua, així ens demostren que aquell no és elnostre Parlament. Però pot ser que estiguem fent aquesta tombarella incoherent perdarrera volta.

Nohi ha dubte que la gran preocupació de la gent és la crisi econòmica que estemvivint. Qui més qui menys té un familiar o un amic a l’atur, si no és ell pateix qui el pateix . Aquesta crisi colpeja forti sembla que no té pressa per marxar. Els polítics sols no podem acabar amb lacrisi, però som part important de la solució (amb perdó, però ara m’incloc en aquestacategoria, donada la meva feina actual). Situacions complexes requereixenrespostes complexes i aquesta és la gran prioritat.

Elscatalans no som solidaris amb laresta de l’Estat Espanyol. Jo, com a mínim no ho sóc. A mi ningú m’ha preguntatsi vull donar la part que em correspon dels 20.000M€ que cada any van a Espanyai no ens retornen. Ens els prenen i punt.Això no és solidaritat, és espoli. Per això és imprescindible canviar lesregles del joc. Per això, des de CiU es planteja el pacte fiscal com a“conditio, sine qua non”.

Desprésde la humiliació de l’Estatut ara és l’hora de tornar-los el "que inventenellos". Ara tocaria que lesinstitucions de l’Estat fessin l’esforç d’acostar-se a Catalunya, quepromoguessin el català a les Corts espanyoles i les institucions europees, quecada llei que fessin no suposés una invasió de competències, que prioritzessinel Corredor Mediterrani, que complissin el 100% de les inversions compromeses ique ens retornessin l'Estatut original. I tot això ho hauria de fer l'EstatEspanyol sense que ho demanéssim des de Catalunya. Si fessin tot això, icanviessin el sistema de les autonomías-para-todos potser podríem reconsiderarla possibilitat de continuar una relació amb Espanya.

Peròno ho faran. Com a molt ens oferiran un“Pactet Fiscalet”, o un pactillo fiscalillo. Unes engrunes per a les tites,tites, tites. Crec que ja ha passat el temps de pidolar. Ara dissimulen, però sabem per experiència que, tant el PP com el PSOE, no pensen anar més enllà per Catalunya. Sóc conscient que, amb el que està caienta Europa, crear un nou estat no serà fàcil. Però no tenim gaire més sortides.

Leseleccions designen les tripulacions i el capità del vaixell. Jo ja fa temps que em vaig enrolar amb Convergència i Unió. La propera vegadaja farà 300 anys que ens van embarcar per força en un vaixell anomenat Espanya.S’acosta el temps en que haurem demarcar la nostra pròpia ruta. Ara cremarem aquesta etapa, però el nostre rumb ésfix i potser sigui l’últim cop que hem d’anar a les Corts de Madrid.

Protestants catalans, indigneu-vos però no pequeu

2011-11-02T07:10:00.000+01:00

La comunitat protestant o evangèlica de Catalunya és lasegona confessió més nombrosa del nostre país. Hom calcula que som un quart demilió de persones.

Darrerament ens hem trobat amb un seguit de convocatòries,cridaments a la mobilització,exhortacions a la pregària i al dejuni en nom de la defensa de la llibertatreligiosa a Catalunya.

El Consell Evangèlic de Catalunya s’ha posat al capdavant d’aquestes iniciatives adduint latramitació d’una proposta de modificació de la llei de centres de culte. En aquestes crides, es fa servirllenguatge amb fortes connotacions polítiques com retallades i indignació, sense cap rubor. Embolica que fa fort.

Després de donar-hi moltes voltes i també d’haverintentat contribuir al diàleg entre les parts, em decideixo ara a fixar perescrit el que penso. Algunes d’aquestes reflexions no són meves, sinócompartides amb d’altres cristiansprotestants que, com jo, tampoc estan d’acord amb fer una manifestació peraquest motiu.

1) El temps de lapersecució religiosa a Catalunya ja ha passat.

No crec que el poble evangèlic sigui actualment objectede cap tipus de persecució al nostre país. Ans al contrari, crec que estem benarrelats i som respectats en aquesta terra. Hem d’acceptar que ens regim per les mateixesnormes de convivència que la resta de col·lectius.

2) Separacióesglésies – Estat.

Defenso l’expressió de la fe evangèlica i la expansió decentres de culte al nostre país, però crec en la separació de l’església il’Estat. És un error reclamar terrenys peredificar centres de culte i menys encara en l’actual època de dificultatseconòmiques. No podem repetir els errors comesos des de l’època de Constantí,quan l’església va voler aprofitar-se dela debilitat de l’imperi.

3) El creixementde l’evangeli a l’empara de la llibertat.

Les condicions de llibertat actual permeten el creixementde l’evangeli. Defenso la llibertat religiosa i crec que hem de respectar ladiversitat de cultes. No volem privilegis per a la nostra confessió, volem elque és just, i per a tothom.

4) Els centres deculte han de ser dignes.

L’església no són els edificis, l’església són lespersones, el conjunt de creients, la parella de Crist. Però els edificis queconstruïm per fer els cultes, els temples, han de regir-se per unes normesarquitectòniques, urbanístiques, de seguretat, higiene i de respecte als veïns.Tanmateix la llei ha de preveure condicions especials per als llocs de cultepreexistents que tenen difícil aplicació a les noves normatives.

5) Els alcaldes iajuntaments són les nostres autoritats.

Les comunitats cristianes tenim un profund esperit deservei i ajuda a la societat on vivim. I els alcaldes i regidors són l’autoritatde pobles i ciutats i vetllen pel conjunt dels veïns i veïnes. La majoria delstemples evangèlics moderns més reeixits ha estat possibles gràcies a la bonaentesa entre la comunitat i l’ajuntament corresponent.

6) Cal elrestabliment de diàleg.

Tant als representants del Consell Evangèlic de Catalunya i de les diferents organitzacións evangèliques iesglésies com el govern de Catalunya i als partits polítics amb presència alParlament han de continuar el diàleg per resoldre la situació actual. La tramitació de la llei durarà mesos i elgovern ha obert la porta a les negociacions per millorar la proposta de llei.

En definitiva, no crec que ens haguem de manifestar peraquesta llei, segur que hi ha causes que mereixen més els esforços del pobleevangèlic. Podem entendre que part de la comunitat evangèlica estigui en alertaper possibles afectacions en els seus locals. Fins i tot entenc un punt d’indignació.Però la mobilització, l'endemà de començar una campanya electoral, si és que és legal, em sembla fora de lloc.

“Si us indigneu, mireu de no pecar, i que no us duril'enuig fins a la posta de sol”

Efesis 2:26

Hatikva

2011-10-27T07:33:00.000+02:00

Hatikva, en hebreu, significa esperança (התקווה). Aquest mot, difícil de pronunciar en català, té varis sigificats en la llengua dels jueus. L'himne d'Israel és el Hatikva i hi ha un partit polític a Israel que també es diu Hatikva. Però no vull referir-me a cap d'aquestes hatikvas, sinó a l'escola sefardita que té seu a Valldoreix.

No pretenc fer una glossa de l'escola, ni menys encara fer-ne publicitat, ja que no és fàcil accedir-hi, és una escola petita i s'hi concentra gran part de la comunitat jueva catalana. Però sí que vull deixar per escrit les sensacions que visc com a pare i el meu agraïment per l'acolliment que hem rebut a la Hatikva de Valldoreix.

Al principi hi havia certa recança pel fet que nosaltres no som jueus. Obligaran el nostre fill a portar la kipà? Com serà el menjar kosher? I les festes? I els idiomes? Lògicament teníem dubtes, però finalment va prevaler l'interès per donar una bona educació al nostre primogènit.

Avui tothom parla de valors i dóna la sensació que es fa d'una manera superficial. A l'escola sefardita topem amb experiències que palesen la idiosincràsia del centre: entesa, identitat, respecte, iniciativa, diversitat, pau, convivència. No és fàcil tenir una reunió de pares en que uns parlen en hebreu, altres en castellà amb accent argentí i d'altres en català i no tots entenem l'idioma d'altri, però ens acabem entenent.

Pel que fa a l'aspecte de les creences, coincidim en que són importants. Hi ha jueus ortodoxos, liberals i ateus, però també catòlics i protestants. I els nois i noies tenen orígens ben diversos. Fa pocs dies va arribar un nen xinès que només parla xinès i anglès i ràpidament s'ha integrat al grup.

Jo sempre he estat seguidor d'Israel. Interessat per la història bíblica, però també admirat del que ha fet aquest poble i el seu estat modern. Però el cert és que, fins fa ben poc, no havia tingut gaire contacte amb els jueus de Catalunya. De ben petit, a casa havíem, après les narracions bíbliques, amb les històries de Jacob i la seva família, l'èxode Moisès o els salms del rei David. L'Israel antic ha estat un referent cultural.

Portar un dels fills a l'escola Sefardita ens permet tenir un nou angle de visió de la realitat d'aquesta cultura. No tot és perfecte, però el que ens satisfà més és l'educació que està rebent el nostre fill. Teníem experiència en l'educació pública, i aquest canvi radical suposa certament un enriquiment. Fa pocs mesos, no podíem imaginar que el nostre fill pogués tenir una conversa en anglès. I ara ho fa. Un intercanvi a Londres al King Salomon School els va començar a obrir els ulls al món. Això de l'anglès ha deixat de ser un destorb, ara és útil.

Viure la festa d'iniciació a l'edat adulta, la Bar Mitzvà, d'un company de classe és una experiència nova. O celebrar el nou any en ple setembre amb la festa del Rosh Hashana. Aquestes i altres tradicions jueves ens apropen a una altra realitat però, alhora, et fan reflexionar sobre les festes i celebracions que fem els catalans.

A molts catalans, sovint ens agrada fer la comparació de Catalunya amb Israel. A la Hatikva es produeix una barreja interessant entre els dos països, però es viu des d'una perspectiva internacionalitzadora i d'esperança.

http://www.colegiohatikva.com/index.php?lang=cat

http://es-es.facebook.com/pages/Colegio-Hatikva/185998108099993

(Article per a "Massada Sabadell")

300 anys i ara tenim pressa

2011-10-13T07:31:00.000+02:00

Sembla que va ser ahir que vam perdre la guerra, però aviat farà 300 anys. Potser hauríem de tenir aquesta mentalitat xinesa per veure les coses amb molta perspectiva. Hi ha coses que no canvien fàcilment. La relació de Catalunya amb Espanya és d'aquelles que el Facebook defineix com que "és complicada".

Malgrat els reiterats intents, encara no han aconseguit acabar amb la diferència que suposem els catalans dins d'Espanya. Tres segles després semblem un matrimoni desavingut, casat per la força (de les armes).

Ja fa unes quantes setmanes que va quedar clar que aquesta Constitució Espanyola no és la Constitució de Catalunya. Se l'han reformat ells solets, en quinze dies, plis plas, el PPPSOE, i als catalans no se'ns hi espera. Per a què?

L'actual text constitucional i les interpretacions que es van imposant volen ser una continuïtat d'allò que s'esdevingué el 1714, donant-hi una pàtina de modernor europea i democràtica, però sense incloure el poble català com a subjecte. Això ja ens ho van deixar clar en la sentència del TC de l'any passat. Definitivament s'ha trencat l'esperit constitucional, que no era res més que un encanteri per als catalans que no vam tenir cap altra sortida que acceptar-la després de 40 anys de dictador. Fa l'efecte que l'actual Constitución Española es prodria resumir en un sol article: "l'exèrcit té la missió de garantir la unidad de la nación".

A hores d'ara sabem que aquí ja no hi cabem tots. Tots els inputs són negatius, la manera de ser catalana no encaixa dins el sistema constitucional espanyol. Un dia és el TSJC el qui ens dóna dos mesos per complir la sentència del TC en l'ensenyament imposant el castellà a l'escola. Un altre dia ens presenten recurs contra la Llei de l'aranès. No ens entenem.

Aviat arribarem al tricentenari de la derrota de l'Onze de setembre i potser ja comencem a tenir perpectiva i pensar que haurem de fer les nostres pròpies lleis, la nostra pròpia Constitució. Haurem de començar a anar passant, que se'ns farà tard, ara fins i tot tindrem pressa per ser lliures.

El maridatge Espanya-Catalunya aviat serà tricentenari. Però estem anant cap al punt en que ja són els dos els qui no suporten l'altre. I podem acabar a l'estil de Sabadell on "cadascú va per ell" o bé a l'estil castís del "la maté porque era mía".

11S Obama: Ps 46

2011-09-13T11:08:00.000+02:00

Un dels moments centrals de la cerimònia de commeoració del desè aniversari dels atemptats de l'11S als Estats Units ha estat el discurs del President Obama. I la part essencial ha estat la lectura del Salm 46. A molts cristians americans potser no els agradi aquest president, però vist des d'Europa, bressol del cristianisme i avui pàtria dels descreguts, impressiona i encoratja un president que tingui aquests valors bíblics de consol i d'esperança.

Déu és el nostre refugi i fortalesa

1 Déu és el nostre refugi i fortalesa,

un auxili ferm en les tribulacions.

2 Per això no tenim por quan la terra trontolla

i es trasbalsen les muntanyes en la mar.

3 Que bramulin i s’encrespin les ones,

i a la seva embranzida tremolin les muntanyes.

4 Els braços d’un riu alegren la ciutat de Déu,

el sagrat estatge de l’Altíssim.

5 Déu és al mig d’ella i no trontollarà,

Déu vetlla abans que apunti l’alba.

6 Les nacions s’agiten i s’esberlen els regnes;

ell fa esclatar el seu tro, i es desfà la terra.

7 El Senyor de l’univers és amb nosaltres,

el nostre refugi és el Déu de Jacob.

8 Veniu i mireu les gestes del Senyor.

Que n’ha fet de prodigis en la terra!

9 Detura les guerres fins a l’extrem del país,

trenca l’arc i parteix la llança,

i llença al foc els escuts.

10 Desistiu i sapigueu que jo sóc Déu;

domino sobre les nacions, domino sobre la terra.

11 El Senyor de l’univers és amb nosaltres,

el nostre refugi és el Déu de Jacob.

Lectures d'estiu 5

2011-08-28T23:35:00.000+02:00

Les darreres setmanes m'està costant més escriure però, com cada any, arriba la temporada de lectures per l'estiu i aquesta és la llista de bons propòsits que puc compartir al meu bloc des de que hi escric, ara fa cinc anys. Enguany he volgut ser una mica més realista i pensar que, com a molt, llegeixo un llibre per setmana. Per això he donat lloc preferent a aquests cinc llibres a la meva tauleta de nit, al costat de la darrera versió de la Bíblia en català que vaig comprar per 9€ en tapa dura.

De fet, enguany he reduit les espectatives lectores perquè als llibres els ha sortit una dura competència en forma d'iPlus. El canal de pagament permet ara gravar pel·lícules i sèries senceres petjant un sol botó. Per això aquesta temporada estic redescobrint la televisió, i reconec que m'he empassat serials com Juego de Tronos, Espartacus o Big Love, així com algunes pel·liculetes.

Malgrat tot, què seria un estiu sense bones lectures? Les meves excursions literàries aquest estiu combinen una mica els hits de la literatura catalana, amb les novel·les de trama xinesa, històries de jueus o thrillers amb protagonistes angelicals. Les meves lectures estiuenques'2011 són:

- "La calle de la judería" de Toti Martínez de Lezea

- "Les veus del Pamano", del Jaume Cabré

- "Angelology" de Danielle Trussoni

- "La princesa de Jade" de la Coia Valls

- "El ángel perdido" de Javier Sierra

Un bon viatge literari. En el moment d'escriure el post ja tinc la feina ben avençada i el resultat de les lectures estant essent diversos, però en tot cas val la pena fer les incursions en els móns fantàstics que ens obren els llibres.

Catalunya serà calvinista o no serà

2011-07-07T12:00:00.001+02:00

Catalunya és un país de tradició catòlica però de mentalitat protestant, tot i que actualment hi predomina la manca d’identificació amb el pensament religiós. Un dels autors clàssics del nacionalisme conservador català, el religiós Torres i Bages va afirmar que “Catalunya serà cristiana, o no serà”. Aquesta visió va tenir bastant ressò anys enrere i va ser motor, durant una època, del nacionalisme, però avui ja sembla superada. Tanmateix a mi fa dies que em balla pel cap que aquest país d’Europa té, en la seva manera de ser, un important component lligat a l’ètica protestant.

Sovint ens emmirallem en els alemanys i en els israelians per la capacitat de treballar de manera seriosa. En això som una mica menys llatins i més nòrdics. Si la història no ens digués el contrari, hom pensaria que a Catalunya va triomfar la reforma de Luter i Max Weber va escriure la seva obra de referència pensant en les colònies industrials del Llobregat, el tèxtil vallesà o el tren de Mataró. Aquest país sempre ha estat la locomotora de l’Estat Espanyol. Però ja fa una quants anys que el tren no rutlla.

Quan em refereixo a ser un país calvinista, amb permís del cronista madrileny de La Vanguardia Enric Juliana que manté que som “jansenistes”, em refereixo a que compartim valors dels reformadors protestants. Com si fóssim calvinistes, luterans o zwinglians, cerquem la veritat, creiem en el valor de l’esforç i la constància, en el treball i l’honestedat, això és el seny català. Tot i que també tenim el nostre costat arrauxat.

Segons la darrera enquesta del Centre d’Estudis d’Opinió, organisme oficial encarregat dels sondejos de Catalunya, el 43% dels catalans votaria a favor de la independència , en front de 28% en contra. Això seria un 60% dels vots emesos. Estem en el bon camí. Si continuem esforçant-nos en aquest camí, podrem ser un estat independent a Europa. No ens ho posaran fàcil i no s’hi valen dreceres, però estem en el bon camí. Hi estem anant-hi per la via d’una mena de calvinisme laic. Cal consolidar aquesta majoria i podrem fer el pas cap a la llibertat nacional.

Però l’autèntic enemic no el tenim fora de casa sinó que som nosaltres mateixos. Mai assolirem la màxima llibertat si no deixem de barallar-nos entre nosaltres. Juli Cèsar tenia clar que per conquerir la Gàl·lia havia de dividir les tribus gal·les. "Divideix i venceràs". Positivitzant-ho, hem de tenir clar que per aconseguir la victòria nacional hem d’estar units. Prou de fratricidis polítics. Si ens unim en la causa nacional no serem derrotats. I l’autèntic "front nacional” haurà d'esser encapçalat per la força majoritària del nacionalisme català i la resta han de ser benvinguts, cadascú amb la seva ideologia i alguns poden ser punta de llança. Però hem de tenir la majoria del poble al darrera. En aquest sentit hem de continuar treballant, amb esforç, constància i, per què no?, amb fe, d’assolir la fita. Potser no estem parlant de demà, però ens hi estem acostant i jo vull veure-ho. Per això estic en política.

NOTA: Aquest article ha estat publicat, en versió anglesa, al bloc "Help Catalonia"

Crònica del Parlament

2011-06-16T02:51:00.000+02:00

Ja al segle XIII a Catalunya teníem l’equivalent a un parlament, Les Corts Catalanes. De fet el nostre Parlament medieval és considerat com el més antic del món, vam ser la nació més democràticament avençada d’Europa. I la institució va continuar fins a la derrota del 1714. I la vam recuperar al segle XX amb la Mancomunitat i amb la Generalitat republicana. I ara fa 30 anys amb la democràcia. Aviat farà 300 anys i serà el moment de fer balanç i, al meu parer, serà l’hora de recuperar el nostre estatus de nació completament lliure.

Però la jornada del 15 de juny de 2011 podia haver estat un dia negre per la nostra institució quasi mil·lenària. Hem estat portada dels mitjans de comunicació de mig món, juntament amb Grècia. Què se n’ha fet de l’esplendor hel·lènic? I del seny català? Hem tornat a conquerir Atenes i Neopàtria, com els almogàvers?

Si em permeteu el post d’avui tindrà format de crònica, una mica més llarga del normal, però personal. Explicant com he viscut la jornada i podreu veure que els representants del poble de Catalunya no han defallit, ans al contrari. Tenim país.

9:00 En aquella hora jo havia quedat amb el Conseller Recoder al Parlament per tenir una reunió però, des de feia una hora, es veia venir que no era realista i s’hauria d’ajornar. Després de donar voltes i voltes amb la moto, supero un control policial ensenyant la tarja del Parlament i, després d’esquivar un contenidor tombat, veig que el diputat i ex-alcalde de Sort, Agustí Lòpez està entrant al recinte del zoo per una porta del darrera. Ieeep. Aparco la moto i un urbano em diu que sí que puc entrar per aquella entrada d’amagatotis. Així ho faig i em trobo, després de passar per les cuines on preparen el menjar dels animalons, fent una agradable passejada pel zoo sense turistes. Fins que em trobo amb un esquadró de mossos amb uns deu vehicles preparant-se per a una possibles intervenció. Continuo una mica perdut fins que veig sis homes ben vestits i els segueixo pensant que són diputats que no conec. Però al cap d’un minut, veig que comencen a córrer i jo darrera seu (per si de cas).

9:50 De sobte s’obre una porta i anem a parar a l’esplanada del Parc de la Ciutadella on normalment aparquen els diputats, I allà mateix baixa un helicòpter del cel. Faig la foto i de dins surten el President Mas i la Presidenta del Parlament, Núria de Gispert. Amb posat seriós són rebut pels sis homes als qual jo seguia. Escorta presidencial. Les màximes autoritats del país van per feina i entren cap a dins. Els segueixo fins que em trobo la Núria Pérez, del PSC, que havia fet el que jo faig ara a la Conselleria. M’explica quasi plorant que ho ha passat molt malament i que a diputats del seu grup els han empaitat la colla dels acampats. Començo a veure que la cosa va de debò.

10:05 Els diputats van arribant en comptagotes. El meu Conseller no apareix, però parlem per telèfon. Ha intentat accedir amb cotxe per dos llocs i li han colpejat el vehicle. I la presidenta decideix, conjuntament amb els portaveus, que no es pot aturar la via democràtica i que s’inicia la sessió. Modifiquen l’ordre del dia i es comença a parlar dels pressupostos. En Mas Colell fa gala de la seva flema britànica i comença la seva defensa dels comptes públics mentre van arribant els diputats. Una diputada es desmaia i l’estiren als sofàs del costat dels Passos Perduts. Baixo a l’entrada i veig que arriba un comboi d’una vintena de cotxes oficials. De cada vehicle baixen, com a mínim tres diputats, de tots els partits, barrejats. Amb ells arriba també el Lluís. D’altres han vingut en furgonetes de la policia i alguns en helicòpter. Tot plegat semblava una pel·lícula. Queda clar que ja no deixen entrar i que ja veurem com sortirem. El twitter bull.

12:00 Els diputats, diputades, treballadors del Parlament i staff passem el matí atabalats explicant cadascú com ha estat la seva odissea per entrar al Parlament. Escoltant les històries, començo a patir per la meva moto aparcada a la vorera. Tenia tres hipòtesis; tombada a terra, seient esquinçat o directament robada.
Escolto els testimonis del Gerard Figueras de la JNC i la persecució que ha rebut, fins que l’ha rescatat el Lòpez Tena d’un portal on el tenien acorralat. El Boada també m’explica la seva persecució, però em comenta que s’ha pogut dutxar i que ja està bé. També parlo amb la Marta Alòs amb els ulls plorosos i amb la Meritxell Borràs. El David Bonvehí ens explica el tràngol amb la cadira de rodes quan ha tingut que girar cua i quan l’han hagut de carregar dins la furgoneta dels mossos gens adapada. Alguns expliquen que s’han refugiat a la seu d’Unió i després els han fet recular fins a la comissaria. Ens assabentem que el diputat invident Pep Llop i el seu gos pigall també han estat increpats per una colla de brètols. També mirem la tele i anem prenent consciència de la brutalitat de l’acció. Com s’ha pogut permetre que un grup minoritari manllevi la voluntat d’un poble?

14:30. Avui tothom es queda a dinar al self service del Parlament. Ni visites, ni reunions, ni escapades als bars i restaurants de la zona. Els acampats ens tenen bloquejats, hi ha qui diu que segrestats. Però l’ambient és de solidaritat malgrat la preocupació pel que ha passat. Dino amb la Sira i d’altres treballadors del govern juntament amb en Mascarell i després s’afegeix l’Ernest Maragall. Fem les típiques brometes sòciovergents i la conversa gira bastant sobre el twitter. En Recoder ha esdevingut trending topic (no puc evitar estar una mica inflat per un moment, ja em diràs quina rucada). Però la cosa es posa seriosa quan el Maragall ens explica la seva mala experiència entrant a empentes. Tots som Maragall (qui m’ho havia de dir).

16:30 La tarda es fa llarga perquè el tema pressupost és feixuc de mena. Jo aprofito per enllestir uns escrits a l’ordinador i fer un tomb per la xarxa. I també fem una mica de germanor amb diputats i staff. I parlo amb el Felip Puig, que el tenim al despatx del costat i amb la Gemma. El Conseller d’Interior és valent, però en la distància curta guanya. Em deixa entendre que el pitjor ja ha passat. Esperem. La hipòtesi de la moto cremada va prenent cos en el meu cap. Me’n compro una altra, tot i que encara estic pagant aquesta? Estic a punt de preguntar-li al Felip si pot fer alguna cosa per recuperar la meva Piaggio. Però no.

20:30 Això s’acaba. La presidenta aixeca la sessió fins l’endemà a les 9 del matí. Tots sortim de manera ordenada, però sense perdre un minut. Un cop tothom és la l’entrada, els membres del govern, membres de la mesa i portaveus (crec) pugen als cotxes oficials per marxar en comitiva, moment en que faig aquesta última foto i la Blackberry se m’apaga sense bateria (merda, ara no). El meu conseller em diu si vull marxar amb ell, però penso en que potser encara tinc una moto i opto per marxar a peu amb la majoria. Som un grup nombrós, tots fent pinya, des dels del PP fins als d’ICV. No hi ha partidismes. Tothom enfila guiat pels mossos caminant a través del Parc de la Ciutadella. Miro de no quedar enrera perquè hi ha un diputat veterà que ens diu que els últims són els que normalment reben quan hi ha garrotades. Ja al carrer, quatre brètols (ó cinc) criden. Però els desplegament dels mossos és impecable. Anem en plan minimanifestació fins que veig que la cosa està segura i m’escapoleixo del grup sense acomiadar-me. Encara estic 50 minuts més caminant, ja que he de desfer el camí i donar tota la volta perimetral a la Ciutadella, carregant l’ordinador. Passo per on se suposava que havia deixat la meva estimada moto i no hi és. Ho sabia. Continuo fins al proper control dels mossos i els ho explico. Ja puc anar a fer la denúncia, em diu el caporal. Torno un altre cop enrera i eppps, la moto és allà. Ara sí. Havia passat per davant i, nerviós i sense PDA no l’havia vist. Sóc feliç per un moment. Cap a casa.

Nou cicle

2011-06-06T07:10:00.000+02:00

Les darrers eleccions municipals han confirmat el nou cicle polític que es va encetar amb les nacionals del novembre. Després de set anys de govern tripartit, el país mira de nou, de manera majoritària, cap a l'opció convergent.

Arreu de Catalunya els resultats han estat bons, amb petites excepcions. Ara CiU passa a ser la primera força als municipis del país. Serà el moment de demostrar allò que alguns dèiem de la "Convergència municipalista". Els líders hi són, la pedrera municipal de la federació nacionalista està en bon estat. En els meus darrers posts, vaig gosar fer una mica de "porra" i no l'he errat geire. Hi ha un bon grup de dones i homes disposats a serveir les seves ciutats, pobles i persones. El país es fa des dels ajuntaments i el país s'ha de refer també des dels municipis.

Sabem que hi ha molta gent tocada per la crisi, no podem deixar que s'enfonsin. Ningú va dir que seria fàcil. El concepte de retallades és cruel, segurament políticament pensat per desgastar. Però és inevitable adaptar-nos a la situació real. Més que una "democraciareal", crec que el que ens cal és una "economiareal". El problema és que hem viscut, com a país, per sobre de les nostres possibilitats i ara ens està costant situar-nos. No estic menystenint el moviment de l'acampada. Estic d'acord amb una part de la diagnosi derivada de les tesis de Hessel, si tingués vint anys, segur que els veuria bé. Entenc els motius per al insatisfacció, però difereixo en com s'ha d'afrontar. I, a més, em sembla que numèricament estan molt lluny de ser una majoria.

A nivell personal, he de dir que estic satisfet de la nova situació política. Especialment feliç pel gran resultat a Valldoreix. Viure en una "entitat municipal descentralitzada" és una mica pintoresc., sovinet has d'explicar allò de que no som un municipi, però tampoc un barri. Després de vuit anys, el tomb ha estat espectacular, una escombrada. Ara cal, sobretot, un nou estil. D'entrada una mica de deixar fer als nous membres de la corporació valldoreixenca.
També content per Sant Cugat. I per Barcelona. I per Berga, i Girona, i La Seu, i Tortosa i Manresa i Igualda. I la resta. Tot plegat, comencem un nou cicle.

Ara cal donar temps al temps.

Els meus alcaldes (i 2)

2011-05-19T00:01:00.001+02:00

Massa gent té una imatge dels polítics que no es correspon a la realitat. Les persones que es dediquen a la política local, en la majoria dels casos, ho fan amb voluntat de servei, moguts per un ideal i amb ganes de millorar la situació dels seus conciutadans. De gent amb bones intencions i amb ganes de treballar pels altres, per sort, n'hi ha força i en les diferents opcions polítiques.

En el meu cas, sempre he estat interessat per la cosa política amb la voluntat de buscar la màxima llibertat pel nostre país i també per millorar la vida de les persones amb qui convivim. Per això em vaig deixar enredar pels joves de la JNC cap a l'any 90, quan encara estudiava. I, d'una manera natural, em vaig anar acostant al partit dels grans, CDC, i des del 92 vaig formalitzar la meva relació de militància amb Convergència i, per tant, m'integro a les files de CiU.

D'aquí a pocs dien tenim noves eleccions municipals. Homes i dones d'arreu del país es presenten a l'elecció. En conec uns quants que ho fan amb la mateixa actitud que jo he tingut, amb el propòsit de millorar les seves ciutats i de fer que aquest sigui un país més gran, buscant una solució dels problemes i gestionant en positiu.

El Carles Puigdemont a Girona és un lluitador per la seva terra. S'enfada si no li fan cas de manera ràpida en les seves demandes per la seva Girona estimada. Girona tindrà un gran defensor i bon gestor en ell.

La Victòria Forns de Tarragona ha passat de ser menystinguda per ser nova en política a ser una realitat que amenaça un dels alcaldes estrella dels socialistes. La primera reunió que vaig muntar al Parlament va ser amb ella. Sempre inquieta, cercat alternatives per una Tarragona millor.

El Josep Rull a Terrassa, quin orador tan brillant, polític incansable, amb intel·ligència supina. No ho té fàcil, però seria un magnífic alcalde de tots i totes. Un autèntic crac per a la co-capital vallesana.

A Sabadell el Carles Rossinyol ha treballat de manera constant en un entorn gens fàcil. Però els ceballuts estan començant a pensar que pot haver alternativa al govern socialista. Amb aquest tandem, les dues capitals del Vallès es podrien arribar a entedre i treballar plegades.
La Meritxell Borràs a L'Hospitalet sí que està fent una gran tasca en l'adversitat. Emprenedora i vital, forma part d'aquesta nova generació de polítics.

El Juli Gendrau a Berga, quin troç d'alcalde. Els inicis no han estat fàcils, però ha buscat consell i ha pres decisions valentes que crec que el faran tirar endavant la capital del berguedà.

També ho donen tot per la seva ciutat l'Albert Batalla a La Seu d'Urgell, en Santi Vila a Figueres, el Miquel Buch a Premià de Mar, el Mia Corominas a Olot, el Josep M. Vila d'Abadal a Vic i el Ferran Bel a Tortosa. Se que me'n deixo uns quants, molts. M'és impossible posar-los tots junts en un post i és que a Convergència i Unió som la gran força del municipalisme nacionalista.

És possible que alguns no arribin a ser alcaldes o alcaldesses però, per això mateix, m'estimo més donar ara el meu parer ara, abans del veredicte del 22 de maig. Són amics i amigues, companys del meu partit que s'estan deixant les banyes i tenen el meu suport i estimació. Espero que també els ciutadans els el donin.

Els meus alcaldes (1)

2011-05-17T08:28:00.000+02:00

Ja hem passat l'equador de la campanya electoral per a les municpals i la preparació de les eleccions se'ns està fent una mica llarga. Llarga perquè, d'alguna manera, ha estat una continuïtat de la de les eleccions catalanes. Tot plegat ens dóna la sensació de que estem en una mena d'interinitat fins que passin aquestes municipals. El govern del país ha canviat, s'ha acabat el malson del tripartit, però als ajuntaments encara hi ha una mena de standby fins veure com acaba la cosa. Siguin del color que siguin, molts municipis estan a l'espera de l'endemà del 22M per començar a mirar al futur i deixar enrera la crisi.

Tothom té les seves preferències legítimes i jo vull parlar dels meus alcaldes, de fet, dels meus alcaldables i "alcadableses". Per suposat que n'hi ha de bons i bones fora del meu partit però, aquest cop, m'estimo més parlar dels que pensen més o menys com jo, els de Convergència i Unió.

I vull parlar d'alcaldes i candidats que conec personalment, amb els quals hi tinc relació i pels quals, val la pena mullar-se.

* A Sant Cugat tenim la Mercè Conesa. No crec que hi hagi gaires alcaldes i candidats que hagin madurat tant la decisió de ser alcaldes. Tenia tots els números per ser la primera alcaldessa de la meva ciutat i ara ha fet el pas per estar al capdavant, de ben segur que ho farà bé. El llistó està alt, però no ens defraudarà. En aquest període "de prestat" ja està deixant clara la seva sensibilitat política. Sempre he pensat que hi hauria d'haver més dones en la política, no per una qüestió de quotes, sinó perquè aporten valors diferents i són més pràctiques. Segur que la Mercè serà un bon mirall per engrescar més valentes.

* Eps, que em deixava el Josep Puig de Valldoreix. Ja sabem que strictu sensu no serà alcalde, ja que no som un municipi, però molts valldoreixencs l'anomenen així i no ens empiparem pas per això. En tot cas, el Puig, com el coneixem de tota la vida, és una bona persona i es dedica en cos i ànima a allò que fa i ara continuarà dedicant-se a Valldoreix des de la gestió pública. Arribarà a ser un bon president, que ens fa molta falta. Són massa anys de crispació política per a un poblet de 8.000 habitants.

* A Barcelona ja li toca al Xavier Trias. Recordo el primer cop que va ser candidat que va dir que ell seguiria presentant-se fins que fos alcalde. Crec que va per bon camí i el cap i casal necessita un canvi després de 32 anys. El Xavier fa uns mesos va venir a Sant Cugat i vam poder acompanyar l'aleshores alcalde Lluís Recoder en una passejada pel centre. Em va agradar la seva manera d'escoltar la gent i la capacitat d'anàlisi ràpida, tot ell desplega una mena d'empatia cívica. BCN necessita un nou estil de fer política i la combinació de veterania i il·lusió d'en Trias és perfecta.

Aquests són els alcaldes que vull per allà on visc i on treballo. Catalunya es fa també dels dels ajuntaments. I aquests tres amics poden ser tres alcaldes que ens ajudin a fer un important pas per anar més enllà.

European Leage of Professional Football Clubs

2011-04-29T15:15:00.000+02:00

Per quan tindrem una autèntica Lliga Europea de Futbol?

Sóc dels que pensen que quatre enfrontaments entre el Barça i el Madrid seguits, en un mes, és el millor que li pot passar al futbol. Si no, que li ho preguntin al responsable d'audiències de TV3. Un "subidón". Són com una mena de play-offs de la NBA on, si cal juguen set (sí 7) partits seguits entre els Chicago Bulls i els Los Angeles Lakers per decidir quin és el millor equip de bàsquet del món.

La majoria d'enfrontaments de l'actual Liga BBVA , amb tots els respectes, són un parèntesi, un entreteniment mentre no arriben els partits de debò: els Barça-Madrid. Per què ens de conformar amb partits tipus Getafe-Almería, Hèrcules-Racing ó Levante-Osasuna si podríem tenir setmanalment enfrontaments tipus Manchester-Inter, Barça-Bayern o Olympique-Madrid?

Ens diran que què faríen amb les lligues de categories inferiors. Doncs res, no cal tocar-les. Amb que Madrid i Barça i una quinzena d'equips més formin la Lliga Europea, ja n'hi ha prou. La resta poden continuar igual, fent les seves lligues "nacionals".

I què farien amb les seleccions "nacionals"? Bé, també seria un tema a revisar. Però una cosa, després de l'altra, que el món de futbol és massa conservador. Si són incapaços de posar una càmara perquè ajudi l'àrbitre a decidir el fora de joc o un gol.

El món del futbol és bastant conservador. Hi ha altres esports que evolucionen amb els temps, com el tennis amb l' "ull de falcó", el futbol americà amb una mena "d'àrbitre de cabina de control" o la Fòrmula1 amb sancions i canvis de resultats a posteriori en funció de les imatges de TV. Però al futbol els canvis van molt lents.

L'esport rei (amb permís de l'atletisme) té una mica l'esperit d'aquell que creu que mai no s'equivoca. Sembla que el l'àrbitre sigui infal·lible. Un cop ha escrit les seves impressions a l'acta del partit, allò va a missa. Tan se val que hi hagi evidències visuals, imatges o testimonis. Ell mai no s'equivoca. Em recorda a l'altra figura infal·lible: el Papa de Roma. Aquest hauria de començar per reconèixer que també ell és fal·lible, a menys que vulgui reconèixer-se a si mateix com a Déu. La resta, tots ens equivoquem. Fins i tot jo puc estar vessant-la ara mateix (i demano perdó preventiu, per si ofenc algú).

Però, tornant al futbol, crec que cal una petita revolució al món del futbol. Per això apostaria per una "European Leage of Professional Football Clubs" en que cada setmana poguéssim gaudir de partits de debò com n'estem tenint aquest mes i com ho és la final de la Champions, jugui qui jugui.

Kim Walker canta "See his love"

2011-04-11T23:09:00.003+02:00

Aquesta cançó de la Kim Walker m'ha arribat.

De vegades, la música és el llenguatge més directe.

La victòria sobre la mort, l'amor, la llibertat,... temes profunds.

Es fa difícil no immutar-se amb la seva lletra i melodia.

Emancipació nacional

2011-04-06T07:17:00.003+02:00

Com més ens apreta Espanya, més ganes tenim de marxar de casa. L'emancipar-se sempre ha estat l'esperança dels joves, poder marxar de casa i volar sols. Tot i que nosaltres som un país mil·lenari, ara volem tornar a aixecar el vol.

Si bé fa pocs anys parlar de la independència era una cosa semblant a parlar del "Mite de la Caverna" de Plató, avui en dia ja ningú s'ho pot prendre a broma. Ara ja no és un tabú i ens surten independentistes de sota de les pedres. Benvinguts tots siguin.

Que la cosa va en sèrio, ho demostra el posicionament del President Pujol. La seva conferència «Residuals o independents? O alguna altra solució?» va marcar el punt d'inflexió que es va començar a perfilar amb la manifestació del 10J, quan ja va refusar posicionar-se "en calent". En Pujol ara ja no se n'amaga i reconeix que va votar sí a la independència en la consulta popular.

El propi President de la Generalitat de Catalunya, Artur Mas, també ha declarat que ja ha votat a favor de la independència del nostre país. Això sí que són paraules majors. El màxim representant del país es posiciona a favor de la màxima llibertat de Catalunya. Que tremoli l'enemic.

Trobo a faltar una enquesta actualitzada de la intenció de vot en cas de referèndum de debò. Les referències que tenim no són pas dolentes. L'estudi d'Esade i la Fundació Carulla amb el professor J.Elzo ens deia que el 45% catalans estem a favor de la independència (24/2/11). L'enquesta del Diari Ara ens situava en un 38% a favor i un 43% en contra (8/12/2010). I fins i tot La Vanguardia estimava, després de la mani, que un 47% dels catalans volem la independència enfront d'un 36% que no (18/7/2010). En resum, s'intueix un possible empat, però amb una tendència a l'augment del #adeuespanya. Tot i això, insisteixo, voldria tenir noves dades. L'ofec econòmic i el maltracte continuat a què ens sotmet Espanya és una valuosa font d'adhesions de neoindependentistes.

Aquesta mateixa setmana, un taxista de Barcelona ens deia: "Soy originario de Castilla-La Mancha, pero ahora ya quiero la independencia de Cataluña. Esto no puede seguir así."

Que un Principat independent seria viable, ara ja ho sabem tots. Ens ho ha hagut de dir en Kenneth Rogoff (és un dels dos de la foto), exdirigent de l'FMI: "si Catalunya fos independent figuraria en els primers llocs del rànquing mundial". A què estem esperant? Cada quinze dies ens proposaran votar la independència al Parlament, però a l'endemà tot seguiria igual. Ens comença a ser necessari un pla de desconnexió, hem de començar a pensar com serà la nostra emancipació.

Adopció bíblica

2011-03-18T07:45:00.000+01:00

Als pares adoptius, de tant en tant, algú ens recorda que ho som amb una benintencionada felicitació. I aquesta, sovint, va acompanyada d’una manifestació d’admiració per haver fet una “bona obra”.

No es tracta de ser descondiderat, però alehores nosaltres pensem que no han entès el sentit de la nostra paternitat. Oi que quan tu ets pare o mare, no ho fas per "fer el bé a la humanitat"? Oi que no? Doncs nosaltres tampoc. En tot cas, vols tenir un fill i estimar-lo, educar-lo, veure'l créixer.

Fa uns dies, vaig tenir l'oportunitat de fer una petita recerca sobre l'adopció a la Bíblia. I el resultat m'ha sobtat força. Resulta que els principals actors de la narració bíblica han estat involucrats en processos d'adopció: Jacob, Moisès i Jesús.

És conegut que Jacob, que després canvià el nom a Israel, va ser pare de dotze fills (les dotze tribus). Però hi ha un episodi en què el patriarca fa seus dos fills del seu fill Josep. És el cas d'Efraïm i Manasès al llibre del Gènesi (Gènesi 48: 5)*. Jacob els adopta i passen a ser hereus directes seus.

El segon cas és el de Moisès, molt més conegut. Quan el faraó d'Egipte va ordenar sacrificar els nadons hebreus, Moisès fou abandonat a les aigües del Nil i acollit en adopció per la filla del rei. El llibre de l'Èxode explica la història de l'adopció de l'home que treurà Israel d'Egipte i que rebrà les taules de la Llei (Èxode 1:15-22)*.

I el mateix protagonista de la Bíblia, Jesús, viu una experiència d'adopció. Del seu neixament és conegut el paper de la seva mare. Però el relat de l'Evangeli ens deixa veure que Josep va accedir a casar-se amb ella i va acceptar el fill d'ella com a propi, el va adoptar i li va fer de pare (Mateu 1:18)*.

Aquests tres casos no són simples coincidències. L'adopció és al moll de l'os del missatge bíblic. Tan és així que, al Nou Testament, l'apòstol Pau comenta el diferents ocasions que els cristians som "adoptats com a fills" Déu (Efesis 1,5)*.

Encara hi ha d'altres personatges bíblics també en processos d'adopció. Però descobrir aquestes lectures, bàsiques en el nostre llibre sagrat, m'ha donat una perspectiva nova de l'adopció. Estic complagut.

(*) http://www.ibec.cat/BIBLIA/index.htm

Hashtags

2011-03-07T10:00:00.009+01:00

Ara que ja tothom sap que existeix el Twitter, hauríem fer un pas més i parlar de hashtags, retuits i DMs. Jo aviat farà tres anys que em moc per aquesta xarxa i, més o menys, se com funciona. I de tot el que he vist al Twitter, vull fer èmfasi en una particularitat: els hashtags.

Si algú encara no sap què és un "hashtag", ja li aclareixo: és una etiqueta que fem servir en els nostres twits o piulades. Aquesta etiqueta s'identifica amb el símbol #, que en música es diu sostingut i en el llenguatge de telefonia mòbil o de les centrals d'alarma en diuen "almoadilla". Doncs això, el hashtag no deixa de ser un tema. Sí, una etiqueta que posem als nostres missatges de fins a 140 caràcters per indicar que estem parlant d'un tema concret.

Però la gràcia és que molta puguem parlar del mateix tema, cadascú dient la seva, i en posar el hashtag, es va configurant una mena de corrent de pensament. Seria com un corpus col·lectiu de pensament que ja hagués agradat poder construir els filòsofs o teòlegs clàssics.

Quan una etiqueta té èxit, la gent s'hi enganxa i aleshores la idea pot prendre una gran volada per si sola. Tothom s'apunta al carro i el Twitter esdevé una festa. El que era un concepte senzill pot esdevenir en hores un "trending topic" (una mena de tema tendència top tep). Quan un hashtag triomfa, a mi em recorda als estols d'ocells que formen figures pel cel. Centenars o milers d'aus que volen, cadascuna amb un cervell propi, però que totes juntes van conformant un tot. Una idea col·lectiva feta per la suma de petites aportacions dels microblocaires.

Recentment hem vist com a Egipte, Tunísia o Líbia es feien servir hashtags per comunicar i informar del que estava passant moment a moment. Internet ens ha permés viure aquestes revolucions d'una manera "Live & WorldWide" (en directe i arreu del món).

Us deixo un recull dels hashtgs que més m'agraden i que tinc apuntats a la meva PDA per si vull recórrer a algun d'ells en algun moment. I així em puc afegir a l'estol d'ocells, el banc de peixos, o l'eixam d'abelles del qual formem part, ja que la suma dels nostres petits cervells crea un cervell comunitari molt poderós.

#adeuespanya
#apellidus
#barca
#biblia
#Blackberry
#Bondia
#bufbuf
#començaelcanvi
#controladores
#egypt
#e10
#encadenats
#Esports
#F1
#FCBlive
#frasesdelpati
#fotoscel
#garrotweet
#haikutwitts
#ismilewhen
#llegimipiulem
#miccionari
#Nadal
#nemxfeina
#nohohauriadhaverdit
#nouimpuls
#passejades
#pdfeu
#PleStCugat
#politicaqve
#transparencia
#paresquetenimfills
#somunanacio
#StCugat
#StCugatFM
#socisfcb
#spainisdiferent
#smartcity
#transparencia
#TIC
#unacatalunyamillor
#unaplaus
#Valldoreix
#xina
#xist
#worldcup

De Ramses a Twitter

2011-02-21T07:30:00.001+01:00

Moltes són les civilitzacions que es creuen són el centre de la terra, el nucli de la humanitat, i la resta són els que parlen rar, els bar-bar. Durant mil·lenis, les terres del voltant del riu Nil van acollir, efectivament, una de les cultures més desenvolupades i seria justificat l'orgull per part dels seus habitants.

L'antic Egipte va ser escenari de dinasties de reis i faraons que dominaren la resta de nacions. Els Horemheb, Ramsès, Imhotep i Akenathon van ser alguns dels homes que dirigiren l'antic imperi egipci (amb permís de la reina Hatshepsut). Els pobles veïns van inclinar-se davant la potència del país dels jeroglífics.

El mateix poble d'Israel es va veure esclau d'Egipte, sotmès als designis del faraó durant molts anys fins que va poder anar a ocupar la seva pròpia terra. Egipte ha estat un actor important en la història bíblica, des de Moisès amb l'èxode, passant pel disputat Sinaí, fins a l'episodi de Josep a la cort egípcia.

Ja en l'època de decadència del país de la doble corona, els nous amos del món, l'imperi romà, sentien menyspreu però alhora fascinació per aquell poble tant antic. No sols Cleopatra atragué Juli Cèsar i Marc Antoni, sobretot fou el blat, ja que en funció als nivells que indiqués el nilòmetre, Egipte esdevenia el graner de Roma.

Amb l'expansió de l'islam, quedaren enrerra definitivament els temps de glòria del país del Nil i la cultura àrab s'imposà. Resta el reducte dels coptes que conserven vestigis lingüístics de la llengua dels faraons i de religió cristiana primerenca.

Napoleó va escoratjar la tropa amb el mític: "Soldats, des de l'alçada d'aquestes piràmides, quaranta segles us contemplen". En esperonar així el seu exèrcit a la campanya egípcia, il·lustrà la barreja de superioritat i admiració que els europeus hem sentit sovint pels egipcis. Gràcies a Champollion i a la pedra Rosetta finalment es va poder desxifrar l'idioma dels faraons.

Ja en temps moderns, Egipte ha estat una nació avençada en relació amb els seus veïns àrabs. L'entesa amb Israel, malgrat guerres i tensions, ha estat un senyal de civilització que els islamistes radicals no són capaços d'entendre ni d'acceptar.

Però les dictadures acabem desfent-se i ara, trenta anys després li ha arribat l'hora al nou sàtrapa egipci. Els anys de Mubarak han estat com la durada del regnat d'un dels fararons de l'Antiguitat. Un sospir, un parèntesi en un país d'història mil·lenària.

Les xarxes socials han estat el canal que ha facilitat l'expulsió de l'egipci. Facebook i Twitter no han fet la revolució, l'han fet els joves. Però les xarxes han estat decisives en la propagació. Potser hem viscut la primera revolució 2.0.

I sembla que continua prenent la flama que va començar amb Tunísia i Egipte. Ara pot haver arribat el temps de Bahrein, Argèlia, Iemen, Marroc, Líbia o Iran, on es produeixen concentracions que són contundentment respostes. Fins i tot a Xina pot haver moviments, amb l'operació Gessamí, però això ja serien paraules majors.

Fa uns anys vaig tenir l'oportunitat de viatjar amb uns amics a Egipte. Un país increïble. Si hi torno, m'agradarà fer twitts des de Tebes o penjar una foto al Face des d'Abu Simbel, la sala hipòstila o les piràmides de Gizè. Tenim, a 3 hores de Catalunya, una civilització de 5.000 anys, Egipte. Però aquests dies, per rebre notícies dels canvis que s'estan succeint, hem estat pendents dels 140 caràcters i del hashtag #Egypt.

Treballar pel país

2011-01-30T00:00:00.000+01:00

Aquests dies han estat intensos perquè canviar de feina sempre suposa fer reajustaments personals. Nou lloc de treball, nova manera d'arribar a la feina, nous companys, nova logística familiar, noves tasques, nous horaris. Tot és nou, començar il·lusiona.

Fa uns dies vaig ser nomenat per treballar al departament de Territori i Sostenibilitat de la Generalitat (antigament Política Territorial i Obres Públiques, més una gran part de Medi Ambient). Ara estaré al capdavant de les relacions institucionals, al gabinet del Conseller Recoder. Treballar al govern del teu país és un honor i espero ser un bon servidor públic

Els moments, ho sabem, no són gens fàcils i, qui més qui menys, tothom passa per dificultats. Estem patint una doble crisi. La crisi econòmica que ens afectat a tots, a nosaltres i a d'altres països. Però també una crisi nacional, d'aquesta ens n'haurem de sortir solets, els catalans.

Jo tinc l'oportunitat d'ajudar a superar el moment difícil que viu Catalunya des del govern, però crec que és l'hora en que tots hi hem de posar un plus. Ara és l'hora dels segadors, està venint un altre juny, un moment en que el país necessita que ens hi comprometem. I no podem deixar de comptar amb tothom, dones i homes de tots el partits polítics, les institucions i la societat civil. Treballant des del govern, però també des de l'oposició, els sectors productius, l'educació o allà on s'estigui.

Nacionalment parlant, el país no pot prescindir de ningú. Hi ha moltes causes justes, però la causa de Catalunya només ens té als catalans.

Fins sempre, Sant Cugat

2011-01-11T01:11:00.003+01:00

Deixar buida la taula de papers fa goig, però quan ho fas de manera definitiva, encongeix una mica el cor. Jo ja he buidat el que ha estat el meu despatx els darrers tres anys i mig. Quan vaig saber que el Lluís Recoder deixava l'alcaldia de Sant Cugat, vaig tenir clar que jo tembé marxava. No sabia si marxaria amb ell o a un altre lloc, però havia de deixar pista lliure. Sempre he cregut que, si sóc en un lloc polític, hi sóc de préstec. I quan el qui m'ha cridat, marxa, jo també ho he de fer. Per això per cap d'any ja tenia la taula neta.

Em sento afortunat i agraït d'haver pogut treballar a Sant Cugat tot aquest temps. M'emporto alguns records impagables, ja que ens ha tocat viure una època en que la meva ciutat ha estat destacat en molts temes. I sempre podré dir que jo hi vaig ser.

Quin projecte més interessant, participar en la candidatura a ser seu de l'European Institute of Technology (EIT), amb alguns moments memorables com fer fúting per Brussel·les, o les converses amb els responsables europeus i les altes funcionariès espanyoles que ens deien al Jordi Joly i a mi "estos catalanes, teneis unos nombres muy raros" (i ho deien elles, que es diuen Capitolina Díaz i Milagros Candela!).
M'és impossible recollir en aquest espai tots els moments memorables viscuts a l'ajuntament. Els premis a la Transparència, les festes majors, el guardó europeu al sector públic EPSA, inauguracions, actuacions artístiques, les cavalcades, el Santcugatribuna, el fenòmen 2.0, accions solidàries, el Catalonia Innovation Triangle, les passejades,... quin orgull haver estat part de tot això.

Però també hem tingut moments molt perturbadors. Hem patit fenòmens metereològics com el vent, la neu, el foc o l'aigua. Mai oblidaré la impressionant visita al que vam anomenar "zona zero de Valldoreix" de les ventades pels volts de la plaça dels Ocells. I moments directament esfereidors, especialment pels fets luctuosos. Les pèrdues d'éssers estimats dels ciutadans de Sant Cugat han estat motiu de tristor també a l'alcaldia.

En alguns moments hem compartit de sensació d'estar a la resistència com amb Torre Negra, demanant els jutjats, el TGV o un hospital, però sempre intentant tenir una actitud positiva. No puc obviar que m'he entès millor amb algunes persones que amb d'altres. Però estic content d'haver-los conegut i agraït d'haver treballat amb ells. Amb tots, des de l'alcalde i amic Recoder fins al darrer dels agutzils.

Ara emprenc un nou camí professional que em mena cap a la Generalitat on, si Déu vol, faré de cap de relacions institucionals a la conselleria de Territori i Sostenibilitat.

Fins sempre, Sant Cugat.

Marató

2011-01-07T09:00:00.002+01:00

Des que escric al bloc, cada canvi d'any he fet una reflexió sobre el sentit del Nadal (celebrar el naixement de Jesús) , també fent una mica d'introspecció i fixant-me fites per al nou any. Fa uns dies que no acabo de trobar el moment oportú per escriure, han passat coses grans al país i a la ciutat, però no he tingut encara prou distància com per escriure al respecte.

Enguany se'm presenten reptes importants, però no vull obviar una idea que fa setmanes que em volta pel cap: el bon propòsit per al meu 2.011 és recuperar un estil de vida esportiu. La feina i la família són dues excuses perfectes per abandonar la pràctica intensiva de l'esport, però no prou fortes com per renunciar-hi de per vida.

L'estiu passat vaig llegir el llibre "De què parlo, quan parlo de córrer", del japonès Haruki Murakami i , tot i no ser un llibre que m'hagi de canviar la vida, sí que m'ha fet reviure antigues experiències de corredor. Em va recordar allò que ens va dir un dia el professor Jordi Porta quan estudiàvem a l'INEFC: és obligatori córrer una marató al llarg de la vida. I jo encara no l'he correguda. Fa anys vaig córrer la primera mitja marató de Sant Cugat amb un temps prou bo (1:36:36), però els 42 quilòmetres seguits encara els tinc pendents.

A la Grècia clàssica esport i cultura anaven units, ja des dels jocs homèrics, i fins a l'època romana en que el cos i la ment es concebien com una unitat que calia conrear. No per molt treballar hom deixava de banda la seva cultura física.

I per què jo no puc tenir temps per fer esport? Darrerament he pogut fer un partidet de pàdel a la setmana, però res de futbol regular, ni classes al gimnàs, ni volei, ni tennis, ni córrer, ni bicicleta, i poc esquiar. I mira que m'agrada tot això.

Si els presidents americans es lleven a les 6 de matí i poden sortir a córrer, per què jo no trobo el temps per fer esport? Si les persones més ocupades del món, troben el forat a l'agenda per fer esport, jo també l'he de trobar.

Aviat farà deu anys que vam muntar una petita empresa d'entrenadors esportius, Training Dreams, que tenia com a objectiu facilitat la pràctica de l'esport de manera personalitzada. Quina gran idea. Llàstima que, quan vaig veure que la cosa política requeria moltes hores de dedicació vam decidir tancar-la. Ara, jo mateix, en seria un bon client.

El meu objectiu per enguany no és córrer la marató. Entrenaments de dues hores són un luxe. Tampoc vull acabar com Filípides que s'hi va quedar per anunciar la vitòria sobre els perses. Potser quan tingui 50 anys ho podré fer. Ara per ara em conformaré fent esport de manera regular, la marató ja arribarà.

El pastor Niemöller

2010-12-22T07:54:00.001+01:00

Hi ha qui diu que, a Valldoreix, si vas al ple de la Junta de veïns i et queixes en públic, l'endemà pots rebre una inspecció a casa teva.

Hi ha qui diu que hi ha associacions que no gosen alçar la veu per no veure retallades les subvencions per part de l'entitat descentralitzada.

Hi ha qui diu que alguns carrers no s'asfalten perquè hi viu algú que no és de la corda de qui governa.

Hi ha qui diu que la presidenta de Valldoreix ha dedicat, fa uns dies, un article de pàgina sencera contra l'església protestant del poble, perquè es neguen a regalar-li un aparcament.

Algunes d'aquestes insinuacions són fortes i costa de creure que puguin tenir lloc avui en dia en una societat democràtica com la nostra. Per motius professionals no vull i no puc fer comentaris al respecte però, davant el cúmul de situacions com aquestes, em ve al cap insistentment el poema que el pastor protestant Martin Niemöller va escriure explicant la reacció tardana a la barbàrie nazi.

"Quan els nazis van venir a endur-se els comunistes
vaig restar en silenci,
perquè jo no era comunista.

Quan van posar a la presó els socialdemòcrates,
vaig restar en silenci,
perquè jo no era socialdemòcrata.

Quan van venir a buscar els sindicalistes,
no vaig protestar,
perquè jo no era sindicalista.

Quan van venir a emportar-se els jueus,
no vaig protestar,
perquè jo no era jueu

Quan van venir a buscar-me a mi,
no hi havia ningú més que pogués protestar"

Martin Niemöller
Kaiserslautern, 1946

http://www.history.ucsb.edu/faculty/marcuse/projects/niem/njm415/NatJewMonthly415.htm

NOTA POSTDATA
Davant alguns comentaris i notícies relacionades amb aquest escrit faig el següent aclariment:

1) En aquest bloc sovint escric sobre pastors protestants, ja que jo mateix sóc fill de pastor protestant. En aquest cas el tema és el pastor Niemöller.

2) La comparació de la situació de Valldoreix amb l'època més negra de la història d'Alemanya és una llicència retòrica per expressar que hi ha un seguit de situacions que em semblen injustes i davant les quals molts no gosen mai denunciar.

3) Evidentment, en cap cas és equiparable la barbàrie nazi amb la situació al poble.

4) Sóc obertament defensor del poble d'Israel com es pot veure en d'altres escrits d'aquest meu bloc , però tracto de ser sempre respectuós amb els altres.

La travessia del desert cap a Ítaca

2010-12-07T10:26:00.000+01:00

D'un temps ençà han anat prenent força el viatge a Ítaca i la travessia del desert com a metàfores de la situació política actual. El propi president in péctore de la Generalitat, Artur Mas, va fer servir les dues comparacions en el vibrant discurs al Sant Jordi durant el míting final de campanya. La figura d'Ítaca és un referent en cercles independentistes, mentre que la travessa del desert ha tingut més connotacions entre els convergents i ara potser els socialistes la facin seva.

Personalment les històries del viatge a Ítaca i la travessada pel desert m'havien interessat abans que esdevinguessin icones i, per això, m'agradaria fer un matís a les dues.

La travessia del desert neix de la història bíblica del Pentateuc en que s'explica la sortida del poble d'Israel d'Egipte i les voltes que fa pel desert fins que arriba a la terra promesa.
El líder que va menar el seu poble va ser Moisès i va passar quaranta anys voltant pel desert fins arribar a bon port. La història bíblica conté episodis memorables com les 10 plagues, la pàsqua, l'Arca de l'Aliança, el vedell d'or, el manà, les lluites amb els filisteus, els 10 Manaments o el núvol que segueix la comitiva. La història s'acosta al desenllaç amb l'exploració de la terra de Canaan i els preparatius per la presa de possessió de la terra conquerida.
Però el que vull destacar és que el gran líder que fou Moisès no arribà a entrar a la terra promesa. Jahvé va deixar el privilegi de prendre la terra al seu successor, Josuè.
En aquest sentit no em sembla afortunat que un lider polític faci la comparació amb la travessia del desert perquè "strictu sensu" el cabdill no arribà al destí esperat.

L'altre relat antic que em captiva és el d'Ítaca. D'entrada aclarir que no és una història del Lluís Llach ni tan sols del poeta grec modern Kavafis. La història del viatge cap a Ítaca es remunta als inicis de la cultutra occidental, és el relat de l'Odissea en que Homer explica les aventures del guerrer Ulisses en tornar de la guerra de Troia (Ílion) cap a casa seva, Ítaca.
Però abans d'arribar a l'illa el protagonista, també conegut com Odisseus, viu les experiències increïbles i perilloses com la baixada al món dels morts, l'illa del cíclop, la bruixa Circe, la Sirena o el estrets perillosos de Caribdis.
En aquest cas, la travessa dura uns quants anys i, abans, la guerra ja havia durat deu anys més. Es tracta d'un viatge perillós fins que fondeja l'illa on es troba que la seva dona, Penèlope, té una cort de pretendents. A Ulisses el viatge se li fa molt llarg, però les seves aventures són el que dóna consistència al poema homèric.

Aquestes dues figures s'estan aplicant a la situació actual al nostre país. La travessia pel desert i el viatge cap a Ítaca estan esdevenint referents interessants per explicar que Catalunya té un ideal al qual volem arribar, un horitzó de llibertat, diguem-li dret a decidir o independència.

En sentit literal no voldria que fóssim ni Ulisses ni Moisès, ja que els dos van fracassar en certa mesura. Voldríem veure nosaltres la llibertat i no els nostres fills. Crec que trenta anys des del restabliment de la democràcia són un trajecte suficient. De fet, ja hauríem d'haver arribat. Hem de fondejar l'illa, ja som vells i ara tenim pressa. És el moment de Josuè i de Telèmac.

Campanya

2010-11-26T14:58:00.000+01:00

Anar a repartir propaganda al mercat, fer un míting amb un auditori , debatre pel facebook, anar a una reunió "tuperware" o fer un debat a la 1 de la matinada, són algunes de les coses que es fan per demanar el vot.
Anteriorment havia participat en d'altres campanyes, sobretot a nivell local, encara que també sectorial, tan com a membre del comitè de campanya, com com a candidat. Però aquest cop estem vivint unes circumstàncies especials.
Per una banda hom parla del descrèdit de la política, però d'altra banda, veig molta gent que vol una nova política per sortir de l'atzucac en que es troba el país. Els objectius de la meva formació, Convergència i Unió, són senzills: sortir de la crisi econòmica, reduir l'atur, millorar l'educació i aixecar el grau de llibertat nacional. .
Personalment assumeixo un plus de compromís, perquè sóc dels que creuen que una Catalunya millor és possible. Per això comparteixo un vídeo del Lluís Recoder en que demana el vot en 59 segons.

Una Catalunya millor

2010-11-18T07:30:00.001+01:00

El vertígen de la campanya electoral em deixa poc temps per escriure, ja que no m'allibera de la feina habitual a l'ajuntament i continuo tenint la meva estimada família.

I és que això de les eleccions és un bon intent per acostar els ciutadans al món polític. Els que estem en la cosa pública fem un esforç perquè ens escoltin els que estan en la cosa real. Cafès, mítings, entrevistes, dinars, twitts, presentacions, sopars, anuncis, missatges de facebook, ... ens trenquem les banyes perquè els civils mostrin una mica d'interès en els temes polítics i , sobre tot, tinguin a bé votar la nostra opció política.

L'altre dia vaig sentir un comentari sobre les èpoques de campanya electoral que m'ha fet reflexionar. És un fet contrastat que, quan s'acosten les eleccions, a algunes formacions els entren un rampells de generositat inaudita, una mena d'esperit nadalenc polític. Vinga a fer promeses irrealizables o vinga a fer concessions que dos dies abans eren impossibles i, a més a més, no podien ser.

Posem per cas un traspàs de competències de trens que ha estat irrealitzable durant anys doncs, pum, de cop i volta el signen a deu dies de les eleccions. O el cas dels miraculosos 400€ en ajuda universal a pocs mesos de la contesa electoral. Especialment el partit que es posa el cognom de "federalista", se'n recorda d'aquesta etiqueta a darrera hora i mira de fer alguns retocs en el seu rumb per salvar la cara i esgarrapar alguns vots. Encara hi ha molts polítics que és pensen que la gent és curta, que no se n'adonen de la pastenaga.

Aquell em deia: "potser valdria la pena fer eleccions cada quatre mesos?" Entre els obsequis preelectorals i les atacs de transferència potser seria la manera de ser més pròspers i de que el país fos més lliure. En pocs anys seríem tots rics i Catalunya tindria cadira al Consell permanent de l'ONU.

Però malauradament sabem que estem davant una crisi poderosa i que les coses no s'arreglen amagant el cap sota terra, com deuen pensar els estruços. Jo vull que la gent, les dones i els homes d'aquest país, vinquin en una terra d'oportunitats, on caescú es guanyi el seu pa de cada dia i els que governin posin les condicions perquè el país vagi endavant i, tots plegats, ens en sortim.

Vull un país diferent, vull "una Catalunya millor".

Els protestants i el Papa

2010-11-05T08:59:00.003+01:00

Aquests dies Barcelona rep la visita del Papa de Roma per inaugurar el temple de la Sagrada Família, tot i que les obres del magnífic edifici modernista encara duraran uns anys més.

No estic gaire d'acord amb les campanyes anti i, per tant, no faré cap al·legat contra la visita del cap de l'església catòlica, però sí que em venen al cap algunes consideracions des d'una perspectiva no catòlica, però sí cristiana.

D'entrada creiem que les Escriptures no donen peu a un lideratge únic dels seguidors de Jesús. El catolicisme ha fet una interpretació molt forçada d'un verset bíblic que no encaixa amb la resta dels passatges evangèlics. Luter i la resta de reformadors van posar les bases d'un cristianisme més proper al missatge original: cada creient ha d'acostar-se a Déu directament, sols amb una Bíblia en la pròpia llengua i amb l'oració personal, sense intermediaris. Ningú pot atorgar-se el títol de representant de Crist a la terra. No és ni tan sol un primus inter paris, si fóssim comunistes el saludaríem a l'estil: "benvingut, camarada Papa".

Hi ha d'altres punts que separen el protestantisme del catolicisme. Tenim idees diferents del concepte "sant". Segons les Escriptures tots esdevenim sants als ulls de Déu mitjançant l'obra redemptora de Jesús. Tots els que creuen el Ell. Per tant aquests personatges de la història del cristinaisme no mereixen adoració. Respecte sí, però res d'adorar altri que no sigui Déu mateix. Perdonin-me els germans catòlics però proposar fer sant (o beat, una mena de pre-sant) al propi Antoni Gaudí i buscar un miracle per complir els requisits, no té ni cap ni peus.
Altres aspectes de discrepància han donat lloc a llargs tractats de teologia que no caben en un post, com la salvació per la gràcia o per les obres o la figura de Maria.

Fa pocs dies hem celebrat el Dia de la Reforma i reconec que molts catòlics veuen amb simpatia els protestants. Fins i tot una senyora molt respectable em va dir en l'enterrament del seu marit: "crec que els protestants també anireu al cel". Moltes gràcies, senyora.

Tanmateix no pretenc revifar les revalitats entre catòlics i protestants, ans al contrari estic més aviat per l'ecumenisme però deixant clares les postures de cadascú. Crec que el Papa ha de ser ben rebut i està molt bé que parli en la llengua pròpia dels que l'han d'escoltar, el català. Un petit avenç en la línia reformada

El nou País del Mig

2010-10-28T07:59:00.000+02:00

Els xinesos anomenen el seu país Zhōng guó, 中國, que es pot traduir com "el país del centre". Donar-se un nom com aquest s'escau a un país que té una llarga història d'invasions, lluites i amenaces. Els xinesos antics es deurien pensar que ells eren els únics i els més importants de la terra. Però és ara quan el nom d'aquest país mil·lenari pren sentit. Xina mai no havia estat tant el centre del planeta com ara.

Darrerament hem tingut l'oportunitat de llegir aportacions interessants sobre el posicionament del gegant asiàtic com a potència mundial. Les meves darreres fonts catalanes sobre la qüestió xinesa han estat el professor Manuel Castells, en Pedro Nueno de les escoles de negoci d'IESE i Xanghai, l'escriptor Francesc Marc Álvaro, el corresponsal de TV3 Sergi Vicente, la blocaire Andrea Rodés i el periodista santcugatenc Joan Ramon Armadàs. Cadascun d'ells amb una perspectiva diferent que ajuden a acostar-se al caleidoscopi que és la Xina contemporània.

La concessió del Premi Nobel de la Pau a Liu Xiaobo ha tornat a posar sobre la taula la qüestió de la manca de llibertat del poble xinès. Tot i que possiblement els xinesos mai han tingut tantes possibilitats com ara, la situació d'empresonament de l'anomenat "intel·lectual dissident" palesa que encara els queda molt de camí per cobrir el dèficit democràtic.

Ja es parla del que pot esdevenir el proper secretari general del Partit Comunista Xinès, Xi Jinping. De moment allà és més famosa la seva dona, la cantant polular Peng Liyuan. D'ell es diu que pot provenir d'un dels sectors "oficialistes", però també que pot ser el cridat a fer un pas més per al seu poble. Cada nou líder xinès després de la revolució suposa una oportunitat per l'esperança d'una Xina més lliure.

No sé si els 1.500 milions de xinesos (arrodonint uns quants milions perquè les xifres estadísitques allà són relatives) tenen gaire consciència democràtica. No sembla que hi hagi un clam massiu per convocar eleccions i constituir partits poítics. Potser, des de fora, veiem unes mancances més grans que ells mateixos.

Amb Brasil, Índia, conformen la tríada de nacions emergents, però Xina avença amb pas ferm. El gegant asiàtic és ara el gegant mundial i, amb 5.000 anys d'història al darrera, no té pressa. Però els Jocs Olímpics o l'Expo han estat el senyal xinès per dir-nos que ells també formen part de la partida d'escacs mundial. I la seva potència econòmica és indiscutible, ja no sols són la fàbrica del món, ara donen suport financer de l'economia americana i tots els països i corporacions miren de tenir-hi relacions comercials.

Si avença en la direcció de la llibertat, sense subte que la nova Xina esdevindrà, com en una autoprofecia, l'autèntic Zhōng guó , el veritable país central del món.

Porra electoral

2010-10-18T08:08:00.000+02:00

El 28 de novembre hi ha eleccions al Parlament de Catalunya i estem en plena precampanya electoral, però abans que comenci formalment la campanya vull fer la meva previsió al resultat de les eleccions. Faig una projecció de les enquestes que he anat llegint en el darrer any i, més o menys, en faig la mitjana. Amb aquest sistema tan rupestre, la meva porra és la següent:

Si la cosa no es tomba i no hi ha sorpreses, el tripartit no suma i CiU podrà buscar recolzaments (puntuals o estables) per governar. Les dades del darrer any em diuen que no es preveu que es repeteixi la brometa del "govern d'entesa".

I si es confirmessin uns resultats similars als que projecto, és clar que hi haurà una majoria sobiranista al Parlament (amb menys de 50 escons unionistes -PP i PSC- sobre 135 diputats). Per tant una majoria qualificada a favor d'un nou marc institucional per Catalunya, després de la presa de pèl de l'Estatut. Però també en sortirà un govern que ha d'encapçalar la sortida de l'atzucac econòmic i nacional en que es troba el país.

Però fins que no parli el poble no s'ha de descartar un tercer tripartit. Com tampoc podem descartar que CiU s'acosti a la majoria absoluta (68 escons). I fins i tot podem imaginar que, amb una participació baixa, surten beneficiats els partits petits i amb el sistema d'Hont poden passar fàcilment de 0 a 3 escons.

Partint de les dades que donen els sondeijos al llarg del darrer any, CiU guanya i governa. Però ara cal veure com influeix una campanya electoral, veurem si afecten els possibles escàndols o draps bruts que surtin i veurem si funciona l'efecte "pujar-se al cavall guanyador". La resposta a la porra, en uns dies.

Democràcia personal

2010-10-10T10:00:00.001+02:00

"Si no ets al Facebook, no existeixes". Aquesta afirmació, l'he sentit darrerament de persones que fa poc temps al·legaven manca de temps per a les xarxes socials. Em dóna la impressió que són els mateixos que fa quinze anys reien en veure'ns enganxats al mòbil i afirmaven que no els feia cap falta i que mai no en tindrien un.

Fa uns dies vaig poder assistir a la trobada europea del "Personal Democracy Forum" que es va fer a Barcelona. La idea de democràcia personal es centra en que internet i les xarxes socials siguin extensibles a la majoria dels ciutadans, fent que la gent sigui realment partícep de les decisions que afecten a la seva comunitat. Es tracta de que la frontera que separa el ciutadà del polític sigui cada cop més permeable.

Tenim l'eina per fer-ho, internet, ara es tracta de posar-ho en marxa, cosa que no és gens fàcil. Aquests dies de pre-campanya electoral molts polítics veuen la necessitat d'estar presents al Facebook o al Twitter. Entenc que sigui interessant la seva presència a les xarxes socials, i cal ser-hi, tot i que ser-hi no garanteix l'èxit electoral. Però els que hi siguin, siusplau, que no ho facin com un simple recurs electoral. Que no passi com amb als webs de campanya de fa 4 i 8 anys que l'endemà de la "festa de la democràcia" ja estaven en desús.

Les xarxes socials i altres eines 2.0 també han de servir perquè els polítics estiguin més a prop del ciutadà i les seves necessitats. Quina manera més directa que escoltar els comentaris dels teus amics o respondre el missatges dels teus seguidors. La tecnologia està canviant la política.

http://personaldemocracy.com/eulive

http://www.lluisrecoder.cat/index.php/home/262-personal-democracy-forum

Jan in the USA

2010-09-29T07:31:00.000+02:00

El Jan és el meu nebot i el més gran dels 18 cosins (amb permís del Josh) la qual cosa fa que els altres el mirin amb admiració. Espavilat, emprenedor, nacionalista, ara està etudiant als Estats Units i li han fet un reportatge per televisió on es pot veure com li va. No us perdeu l'estelada de l'habitació, els d'Antena3 no ho deurien captar.

Estan bojos aquests americans?

2010-09-25T22:09:00.000+02:00

Els que seguiu el meu bloc, us haureu adonat que sóc decidicament pro-americà, m'agraden els ianquis. Doncs bé, aquest cop sembla que alguns d'ells l'estan espifiant. De fet potser que la informació que ens arriba estigui totalment esbiaixada, manipulada per La Razón i altres fonts amb seu a Madrid.

La qüestió és que ara ens estan arribant missatges dient que "EE UU insta a España a respetar el castellano en País Vasco y Cataluña". És un titular per al·lucinar mandonguilles, ara resultarà que la llengua en perill d'extinció és el castellà. L'idioma espanyol té 511 milions de parlants enfront el català que, dels 11 milions d'habitants en zones teòricament catalanoparlants, la meitat no el fan servir gaire i l'altre meitat ens passem al castellà quan ens diuen allò de "perdón" o "no lo entiendo".

Pot ser que l'època de l'Aznar encara els dóna fruits i la gent de la FAES ha col·locat algun assessor a Washington que fa la seva feina ben feta. Total que l'encara primera potència mundial es pensa que els catalans podem ser una amenaça per a la segona llengua dels Estats Units. Res més lluny de la realitat.

De fet, el que sí que volem molts catalans és poder tenir interlocutor directe amb els americans. Encara que sigui com ho té Andorra. Com hem pogut escoltar aquesta setmana, el representant andorrà sí que parla català a l'ONU. La nostra llengua és més reconeguda a les Nacions Unides que a l'Estat Espanyol i a la Unió Europea.

A alguns els interessa que oblidem la sentència del TC i la manifestació del 10J i els 30 anys de marejar la perdiu catalana i els 300 anys de la victòria borbònica. Una mica de peixet i, au, anar-hi anant. A veure si se'ns passa la febrada de l'estatut.

Què voleu que digui, a mi això no se'm passa, ja no vull un estatut, ni estatutet, ni estatutàs. Ara vull que Catalunya sigui com Andorra, com Portugal, Finlàndia o Holanda: un país lliure. Catalunya ha de tenir una cadira a l'ONU.

Trigarem més o trigarem menys, però la majoria social per la llibertat arribarà i tindrem la independència. I és que a Espanya encara es pensen que ens fan un favor concedint-nos les engrunes autonòmiques. Aquí no es persegueix el castellà, en tot cas s'intenta preservar la llengua pròpia que és l'amenaçada de desaparèixer. I quan siguem un país normal, voldrem tenir les relacions normals amb els altres països, començant pels Estats Units i continuant per França, Croàcia o Alemanya.

http://bit.ly/bnfw9r

El pastor de la Diada

2010-09-17T07:45:00.000+02:00

L'onze de setembre ha esdevingut una data mundialment assenyalada. El proper 2.011 farà deu anys que la data es recorda com la dels atemptats als Estats Units Nova York. Avui tot el món sap que l'11S és el dia dels avions estimbats contra les Torres Bessones americanes i la derrota de Catalunya el 1.714 sona molt llunyana.

Enguany, mentre nosaltres pensàvem com celebrar la nostra Diada Nacional, si penjàvem la senyera o l'estelada, si anàvem a la mani, al Barça o a la platja, el món sencer estava pendent de si el pastor Jones cremava o no els alcorans.

Cremar llibres ha estat al llarg de la història una manera de fer palesa la intolerància i l'integrisme. La Inquisició va ser pionera en practicar aquest ritus repressiu i ja posats a cremar acabaven passant pel foc els propis individus que s'apartaven de la seva doctrina de la fe. Algunes de les víctimes eren precisament els càtars, considerats com proto-evangèlics i d'altres eren directament protestants com explica Delibes a "El hereje".

No conec el pastor Jones però, a part que faci cara d'estar una mica zumbat, no crec que hagi llegit i entès gaire la història del cristianisme ja que manté una postura poc coherent. D'altra banda tampoc no m'agrada l'ús emfàtic que fan alguns mitjans sobre la condició de pastor del senyor Jones i , més concretament, de la branca cristiano-evangèlica baptista (suposadament). Hi ha molts de pastors que tenen conductes exemplars i fan un gran servei a la societat. Tant se val que siguin baptistes, germans, pentecostals, luterans o anglicans, la majoria de pastors i pastores protestants fan una bona tasca.

Tanmateix banda també em sobta l'amnèsia i parcialitat que hom pateix en considerar quin tractament ens donarien a nosaltres en cas que els papers estiguessin intercanviats. Què ens hagués passat a Iran, Afganistan o altres estats dominats pels integristes musulmans? En aquests països, senzillament els centres de culte estan prohibits i el cristians són perseguits. A qualsevol que volgués cremar el llibre sagrat en aquests indrets, les seves opcions passarien per ser decapitat, penjat o lapidat.

Catalunya és un país de foc, moltes de les nostrres tradicions estan relacionades amb el foc, de Sant Joan a La Patum i els diables. Però cremar llibres no ens agrada, siguin de la religió, la ideologia o l'orientació que siguin. I cremar el llibre sagrat és una ofensa molt gran pels musulmans, però també és una manera molt dolenta de posar en pràctica el missatge evangèlic bàsic: estimar el proïsme, fins i tot l'enemic.

Posts en blanc

2010-09-06T23:45:00.000+02:00

Per primer cop en quatre anys, aquest estiu he deixat d'escriure al bloc cada setmana. Hi he pensat i he tingut un munt de temes sobre els quals expressar-me, però no ho he fet. I no se per què. També he llegit bastant menys del que preveia, la pila de llibres de la tauleta continua gruixuda. Quan em pregunto per què, el primer que em ve al cap és que he dedicat més temps a la família. Però segur que hi ha d'altres motius com la tele, el jardí, l'ipad nou, la piscina o el bricolatge.

El meu sistema d'escriure al bloc és el següent: quan tinc una idea l'apunto en una nota a la PDA (vaig començar amb la Palm i ara amb la Blackberry), després me l'envio a mi mateix per mail i des de l'ordinador, fora de la feina, entro al blogger per desenvolupar-la i donar-li format definitiu.

Doncs aquest estiu, he fet sovint la primera part però m'ha costat massa arribar al full en blanc del blogger. Ara tinc massa distraccions a internet que compliquen escriure: el twitter, el flipboard (un programilla per l'iPad molt xulo) o el facebook són bones excuses per despistar-me a la xarxa. I encara m'és més complicat concentar-me a escriure quan, en una família de cinc membres, a tots ens agrada navegar per les pantalles.

És cert que, conforme han anat passant els dies, m'ha vingut la síndrome del full en blanc. M'he sentit pressionat pel compromís amb mi mateix d'haver d'escriure cada setmana i no poder fer-ho. Sort que jo ho faig per afecció, ja que no me n'he sortit.

He hagut d'arribar al final de les vacances per poder tornar a atacar el meu bloc. I ara em trobo que tinc massa temes començats i no se quin triar. Alguns ja han perdut l'actualitat i d'altres ara em semblen massa arrauxats.

Així doncs em conformo trencant la síndrome del full en blanc a seques. Deixo els títols dels escrits que van poder ser posts i no ho van ser. Potser un dia encara en repesqui algun: "Israel i els Filisteus", "Referèndum o Declaració", "Tornabous", "Vella, bruta, trista i dissortada", "#hashtags", "Disneyland París", "Ni-Ni".

Un títol sempre és un repte de síntesi i aquestes han estat les idees que m'han voltat pel cap aquest estiu que s'acaba i que són posts no nats.

VALLZÈFIR

2010-08-12T11:01:00.000+02:00

Nevava i els arbres començaven a queixar-se de la feixuga càrrega blanca. Una boira grisa impedia la bona visibilitat. Malgrat tot, el Fàbius continuà caminant mentre els seus peus s'enfonsaven en la massa blanca. Encara li quedava un xic de sensibilitat per veure que quasi no sentia les mans i els peus.

Enmig dels grisos arbres li semblà veure una clariana blanca, continuà el seu pas i arribà en un pla nevat, mirà el cel i tan sols veié núvols grisos amb estels blancs. Les dimensions del pla eren prou considerables com per fer-li creure que era el lloc que cercava. De sobte, mentre mirava el seu entorn, veié l'arbre. Era ample, amb les branques cansades de tanta neu; la seva majestuositat però, era suficient com per fer creure que era el rei dels arbres de tota la contrada. En Fàbius no era el primer cop que veia el cedre de Vallzèfir, per la qual cosa no s'esglaià com solen fer els que ho fan per primera vegada. Va decidir que era millor aixoplugar-se sota el mateix arbre. Agafà la manta que li servia per embolcallar els seus estris i s'embolicà ell mateix damunt la neu glaçada. Mentre el fred li penetrava el moll dels ossos, es preguntava si s'hauria d'esperar molt. Poc a poc s'anava endormiscant enmig de pensaments i records.

Recordava el que havia sentit dir entorn del cedre. Els ancians de l'aldea sempre parlaven de la llegenda d'aquest aqrbre que ara el protegia del fred. Era un arbre formidable però curiós. El cedre de Vallzèfir era l'arbre més gran que mai s'hagi vist, però el que més sobtava d'ell era la seva capçada, si és que se'n podia dir capçada.

Conten els avis que a Vallzèfir, abans de viure-hi homes, hi havia arbres. Arbres de diverses famílies que vivien en pau i tots cooperaven entre ells: roures, alzines, cedres i pins estaven plegats a la comarca i, al seu voltant, s'aplegava una gran varietat d'animals. Els esquirols rossegaven les pinyes dels pins, els rossinyols cantaven al vespre dalt dels roures i la vida del bosc transcorria plàcidament. I així fou durant molts anys fins que uns pins joves, entre els quals hi havia Pigendre, començaren a remugar i a posar traves a l'hora de donar les seves pinyes. Pigendre i altres pins joves creien que el seu fruit era el millor de la comarca i que, per tant, es mereixien alguna cosa més: demanacen ser els distribuïdors de totes les riqueses del bosc. La resta del bosc s'hi negà i els esquirols es quedaren sense el seu menjar preferit.

Sentint-se tristos i rebutjats, els esquirols començaren a abandonar el bosc de Vallzèfir. Aviat, al lloc no hi restà ni un esquirol i el bosc anà perdent la seva alegria. El pitjor de tot fou que la resta dels animals tampoc no s'hi trobavan a gust i, d'un en un, van anar abandonant-lo i així, aquell bosc esdevingué solitari i ombrívol.

Al capdavall es trobaren sols al bosc roures, alzines, cedres i pins, tristos i malavinguts pel que havia succeït. Les alzines i els roures volien fer fora els pins que havien portat la desgràcia al bosc; la resta de pins, sense acabar de reprovar-ho es mostraven més benèvols deixant-los fer. Els cedres intentaven convèncer els pins joves perquè conviessin d'actitud. La situació s'anava agreujant i, com més es barallaven, més inhòspit es feia el bosc. Però arribà un dia en que els arbres més ancians de cada espècie decidiren nomenar un àrbitre a fi que la vida al bosc tornés a la normalitat.

Aquella mateixa nit hi hagué una tempesta molt forta: llamps i trons creuaven el cel negre i el lloc es feu més tenebrós que mai. Va haver-hi moltes destrosses i molts temien que allò signifiqués la mort per al bosc de Vallzèfir. Fou llavors quan s'esdevingué el fet més extraordinari: després d'una llampegadissa, hi hagué un tro ensordidor i es descarregà un llamp capaç de destruir tot el bosc.

En lloc d'això, l'il·luminà sencer i semblava com si li blanquegés la cara. Aquest llamp anà a estavellar-se contra un cedre jove i, en lloc de desintegrar-lo en pols, tan sols li feu un esquinç a la capçada. Ningú s'ho podia creure, però enlloc d'occir-lo, li proporcionà tota la força i el poder que duia el llamp. El cedre, a partir d'aquell moment, malgrat haver-se quedat sense la part alta de la seva capçada, sobresortí entre tots els arbres del bosc per la seva vitalitat, la seva planta i el seu seny. Des d'aleshores aquest cedre fou el més respectat de tots i li donaren el títol de "Cedre de Vallzèfir, rei dels arbres".

Després que el cel l'hagués escollit entre tots els arbres, Pigendre i els altres pins joves van aprovar canviar de postura i tots els arbres, pins, roures, alzines i cedres, decidiren de continuar vivint en harmonia i col·laborant entre ells sota el regnat del Cedre de Vallzèfir. Això els portà prosperitat i al cap de poc temps anaren tornant al bosc els animals, inclosos els esquirols. Es féu tan acollidor aquell indret que no trigaren gaire a establir-s'hi els primers homes fundant l'aldea de Vallzèfir...

Mentre recordava la llegenda que havia sentit als ancians, en Fàbius es quedà adormit i mig glaçat, arrecerat al cedre de Vallzèfir que el protegia de la tempesta de neu.

II JOCS FLORALS DE SANT CUGAT
Abril de 1988
Primer premi
Marc Monells

Lectures d'estiu 4

2010-07-30T07:27:00.000+02:00

Per quart estiu consecutiu, torno a fer la meva llista dels llibres que vull devorar aquestes vacances i la penjo al bloc. Cal dir que aquesta llista està pensada per ser atacada estirat a l'hamaca al costat de la piscina, especialment a la nit, quan les criatures dormen. És a l'estiu quan s'aprecia el sentit de la paraula "tumbona".

Aquests són els reptes que tinc a la tauleta de nit.
Si aconsegueixo llegir-ne un per setmana, estaré molt content. Si més no, fer la selecció i comprar-los ja ha valgut la pena. M'agrada posseir llibres, llegir-los és un privilegi.

1# "De què parlo, quan parlo de córrer", d' Haruki Murakami.
A veure com lliga esport i literatura i així m'animo a fer una marató pendent.

2# "Blues pour un chat noir", de Boris Vian.
Un clàssic per practicar el meu francès, format relat curt i digerible.

3# "Tot se sabrà", Xavier Bosch.
Una mica d'intriga político-periodística d'un també-santcugatenc.

4# "Je l'aimais" d'Anna Gavalda
Best seller en francès (el segon). A veure si l'entenc i l'acabo.

5# "El símbol perdut", Dan Brown.
El best seller totxo de cada estiu. Comprovarem si l'estil Da Vinci perdura.

6# "Parce que je t'aime", de G. Musso.
Un altre llibre de moda a França. Em vaig passar comprant a l'FNAC pour practiquer?

7# "El meu Mikhael", Amos Oz.
Del gran escriptor israelià. Aquest me l'ha regallat el meu cunyat Sam Abrams.

8# Cena con un perfecto desconocido", de David Gregory.
Relat curt sobre un testimoni personal amb Jesús de Natzaret.

9# "Vides de Calígula, Claudi i Neró", de Suetoni.
Sempre m'agrada retrobar-me amb l'Antiguitat clàssica.

10# "Ridículament correcte", Anthony Browne.
Sobre el políticament correcte. A aquest ja no crec que arribi. Llegiré la solapa.
.
A més, m'agradaria rellegir clàssic català, acabar-ne algun endarrerit, trobar alguna cosa de Xina i aprofundir en el Llibre de llibres.
I no compto la participació en lectures infantils tipus Jerònim Stilton, els contes de Caillou o la biografia del Messi.
Bon estiu i bona lectura.

Espanya és un oxímoron

2010-07-22T08:25:00.000+02:00

Segons la wiki, un oxímoron és la presentació consecutiva de paraules que tenen significats que s'exclouen mútuament. Els exemples clàssics són la neu negra o la intel·ligència militar, però també hi podríem afegir la dictadura democràtica.

El que hem estat visquent aquest darrers mesos ha estat la culminació d'una suposada transició d'un règim franquista a un sistema democràtic i de llibertat de les persones i els pobles. A mi em sembla que 30 anys són prou per tancar una etapa de la història i arribar a una entesa de què volem ser de grans com a país. Doncs no. A banda i banda de l'Ebre no ens hem posat d'acord. Ells continuen encaparrats amb el que deia el Jaimito "Madre, solo hay una" i nosaltres volem volar més alt.

Les paraules del president espanyol ja ens deixen clar que no en treurem ni cinc més: “Avaluaré la possibilitat de que alguns aspectes que han estat declarats inconstitucionals no per raons de fons, si no pels tipus de norma apte per regular-los, puguin ser abordats –tal com indica el propi tribunal- per la via constitucionalment procedent i ho faré en diàleg amb la Generalitat de Catalunya” (ZP, 14 de juliol del 2010).

La nostra reacció ha estat una manifestació espectacular i un decantament majoritari a favor de la independència que arriba al 47% enfront del 36% contrari (La Vanguàrdia, 18 de juliol). Cal agrair al PP, al PSOE, al TC, als mèdia i al Defensor del Pueblo, entre d'altres, que hagin posat en funcionament la fàbrica d'independentistes. Però crec que el calendari pre-electoral i el fet d'estar amb un govern clarament esgotat no permet un lideratge polític clar que canalitzi aquesta reacció.

Si fins fa poc s'atribuia al president Pujol la reflexió a l'entorn de la independència de Catalunya: "hi pensem de vegades, no en parlem mai, treballem dia a dia". Ara el paradigma independentista ha canviat: "l'assumim com a única sortida, la preparem cada dia, ens la prendrem demà".

En definitiva, han calgut 30 anys perquè hom digui que l'Estat no pot ser plurinacional i per tant que d'Espanya "solo hay 1, y no 51". No hi cabem doncs en aquesta Espanya. Sepharad és un miratge, no pot existir com un conjunt de pobles, sols accepta un llengua com a pròpia i sols hi cap una identitat. Espanya no pot ésser com a Estat Espanyol que inclogui una nació catalana. Aquest estat és inviable. Ens fan fora. Espanya és un oxímoron, una contradicció "in terminis".

The Independence Day

2010-07-11T22:57:00.001+02:00

Som una nació. Nosaltes decidim

Manifestació 10J. Un milió i mig de catalans al carrer.

La nostra sentència, la independència.

Futbol i política

2010-07-06T23:48:00.067+02:00

Encara hi ha que diu que no s'han de barrejar l'esport i la política. La majoria dels que m'ho han dit a mi, ho fan per advertir-me que sóc massa incisiu des del punt de vista nacional català. I pocs cops s'aturen a pensar en l'ús polític de l'esport que pot fer un Secretario de Estado de Deportes o un Ministerio de Deportes o un Comitè Nacional Olímpic.

Exemples més comuns d'esport i política els trobem cada cop que sentim retransmissions esportives de les seleccions al Mundial de futbol. Totes de cadenes nacionals donen el seu punt de vista nacional. Tant se val que jugui França, Alemanya, Argentina o Espanya, els països que tenen el privilegi de jugar un Mundial donen la seva versió nacional del partit. I les banderes nacionals onegenen defensa d'un grupet d'onze persones que esdevenen els representants de tot un estat.

A Sant Cugat és tradició fer, durant la Festa Major, un partidet de costellada entre membres de diferents forces polítiques amb presència al consistori i els periodistes dels mitjans de comunicació locals. Aquesta és la nostra modesta aportació (menys subtil) a la relació entre l'esport i la política.

Rauxa

2010-06-29T10:48:00.000+02:00

Sovint s'ha dit que als catalans ens defineix la dualitat seny i rauxa.
Però, de fet, portem 30 anys de seny. Vam acceptar la transició pel bé comú, vam pair l'Estatut del 79 retallat, hem anat pactant petites conquestes, hem estat responsables i solidaris amb la resta de l'Estat i hem anat engolint-nos tots els gripaus que ens han anat passant. Sempre de manera assenyada i en funció de les possibilitats cojunturals.

Avui ja tenim sentència contra l'Estatut i és l'hora de la rauxa. Vull escriure en calent, prou de ser moderats i cautelosos.

Cap sorpresa perquè s'han complert els pronòstics de retallada: ni llengua, ni dret, ni sobirania, ni nació, ni res que pugui incomodar els nostres fraternals veïns espanyols. Això s'ha acabat. No ens deixen cap sortida dins l'Estat Espanyol. Hem de renunciar al nostre país. Són ells els que ens diuen "Adios, Cataluña".

Res no serà igual. Ens estan dient que prou, que no accepten més la diferència catalana. Jo ja m'he cansat de que haguem de fer el paper del fill ploramiques. Plorar una mica perquè ens deixin gestionar bé l'aeroport. Plorar perquè et reconeguin un finançament just. Plorar perquè et deixin parlar català a les Corts. Plorar per tenir una justícia catalana. Plorar i pidolar. Vagin a pastar fang.

Ho puc dir més alt però no més clar: l'única via que ens deixen és la independència. I no siguem il·lusos que no ens la donara fàcilment. Aquestes coses és prenen i prou. Haurem de jugar fort.

El meu pla, amb permís (o sense) dels del meu partit, és el següent: 1r convocar eleccions, 2n que hi hagi una àmplia majoria nacionalista, 3r el Parlament de Catalunya fa una Declaració d'Independència, 4t demanem reconeixement internacional als països susceptibles de ser amics i la Unió Europea.
Entre mig pot haver referèndums, Constitució Catalana, converses d'igual a igual entre Catalunya i Espanya i d'altres passos necessaris per a la creació d'un nou estat europeu.

Estem enfront del gran dilema: podem acotar el cap i acatar la sentència o podem dir que no l'acceptem i que farem la nostra. Amb mi no hi compteu per al primer gest. Ha arribat el temps de la rauxa.

El llibre dels twitts perduts

2010-06-25T07:42:00.000+02:00

Estem vivint la "Revolució Digital" que afecta tots els àmbits de la societat. Els escriptors envien els relats per mail o s'autopubliquen des del seu blog. Els executius fan reunions Califòrnia-Seül-Sant Cugat per vídeoconferència sense haver de viatjar. Les esglésies fan aplicacions per l'iPhone perquè els fidels puguin compartir espiritualitat. Els alumnes que acaben de fer el comiat de primària, queden per sortir l'endemà via Messenger. Els polítics creen grups d'amics de facebook i intercanvien opinions internàutiques.
Aquests exemples no són inventats, els conec de primera ma, i encara n'hi ha molts més que il.lustren aquesta Revolució Digital.

Amb tants avenços, la gent pregunta la diferència entre Facebook i Twitter. Quan ho fan, jo els explico que el Twitter és com pensar en veu alta o atrevir-te a parlar malgrat la timidesa. Està bé poder-te expressar i escoltar els altres, però també has de saber mesurar les paraules perquè un cop escrites prenen vida pròpia a la xarxa.

En el meu cas, és gràcies a la xarxa que escric de manera regular. Cada setmana escric al meu blog des de fa quasi 4 anys. Faig comentaris al Facebook. I piulo al Twitter varis cops al dia.

És en aquesta darrera xarxa on fas l'esforç per simplificar els missatges. Les piulades o twits de fins a 140 caràcters et fan ser precís en les idees. Miro de no ser massa compulsiu, però sí regular. En total porto 3.216 piulades fins ara. Això em permet tenir una mica de perspectiva i saber que cada tuit restarà al ciberespai un cop l'hagis alliberat. I malgrat tot, encara no som perfectes tuitejant.

De vegades, em perdo piulades interessants.
De vegades, piulo coses que no hauria de dir.
De vegades, piulo coses que no aporten res.
De vegades, trenco el preciós silenci tot i saber que calladet estic més maco.

Però els twitts perduts són aquella pàgina de la pròpia història que pot caure en l'oblit i un dia pot ser redescoberta. I el recull d'aquestes frases soltes donaria per fer un llibre, el llibre dels twitts perduts.

Goodbye Spain

2010-06-19T22:00:00.062+02:00

Llegeixo que els partidaris de la independència de Catalunya són el 48% dels catalans. El percentatge em sembla molt alt, altres no són tan optimistes, però sí que s'indica una tendència a l'augment dels que pensem que, amb Espanya, poca cosa més hi podem fer.

Fa uns dies vam poder veure el reportatge "Adeu Espanya" per TV3 en que ens indicaven els camins que estan seguint altres nacions sense estat com Groenlàndia, Quebec o Escòcia. Sens dubte la millor situació la tenen els groenlandesos que, en quan vulguin, són independents i sense problemes amb l'estat al qual pertanyen . Els quebequesos ja han fet varis referèndums per la independència i sembla que van per allò de derrota en derrota fins a la victòria final. I els escocesos compten amb uns veïns anglesos tant demòcrates que serien capaços d'acceptar un "Freedom for Scotland" sense fer un drama bèlic.

I els catalans què? De moment fem consultes per la independència amb participació del 15 al 25 per cent i tenim un estatut pendent que ens digui si la retallada de les llibertat nacionals serà gran o molt gran.
Però la crisi és tan del món mundial que qualsevol debat sobre la nostra autodeterminació sembla que es pugui ajornar. I és evident que amb les coses del menjar no s'hi juga. Però amb les nacions tampoc. Com va dir el François Mitterrand, "per participar, cal existir".

El tema #adeuespanya ha estat dels més seguits per la comunitat d'usuaris del Twitter a Catalunya. Aquesta xarxa social està a la cresta de l'onada i demostra que el tema sí que és d'actualitat. Com també ho demostra que el reportatge de TV3 s'acostés al 30% d'audiència.

Sembla que, poc a poc, anem avençant però està clar que els nostres fraternals veïns no ens ho posaran fàcil. La crisi és una prioritat, però la independència és un horitzó. Fa temps vaig sentir una frase d'un polític moderat que deia que el dia que CiU guanyi a Santa Coloma de Gramanet, l'endemà mateix estarem preparats per declarar la independència. I mentre arribi aquest dia feliç, podem dedicar-nos a aprendre idiomes que el dia de demà ens poden ser útils.

Adios España, Auf Wiedersehen Spanien, Au revoir Espagne, Bye bye Spain.

Bob Esponja i Hello Kitty

2010-06-10T19:20:00.001+02:00

Quan arribes a Xanghai, els guies turístics i intèrprets locals intenten negar que a Xina hi ha mercats de productes falsos (bolsos Vuiton, rellotges TagHeuer, polos Lauren, iPhones,...). Aquesta afirmació es desmunta ràpid quan ells mateixos et suggereixen que vagis a casa d'un conegut seu que ven coses molt bé de preu o quan li dius al taxista de l'hotel que et porti al Copy Market. Hi ha de tot.

Un dia, no ens hi vam poder estar i, mentre intentàvem mirar algun gadget electrònic amb els nens, la venedora ens va començar a cridar alguna cosa com "Pon-Xe-Wo, Pon-Xe-Wo". Després d'una estona de no entendre'ns, al final ens treu una caixa de joc de la Nintendo DS amb la caràtula del Bob Esponja. Aaah, la noia volia dir SpongeBob. Per pesada, al final vam acabar comprant-li.
L'amic Bob i la seva colla (Patrici, Calamardo, Estrellita...) ens acompanyen sovint a casa a l'hora d'esmorzar o als trajectes en cotxe. I em consta que és un dels personatges de dibuixos que més triomfem entre la canalla avui. Fins i tot a mi m'agradaria provar una burguer Cangreburguer o anar a sopar a El Crustáceo Crujiente.

Un altre dia vam anar a compar a una mena de Kai-Li-Fu (Carrefour) a la ciutat de Nanchang. A l'hora de pagar ens trobem dins el carret un vídeo de la Hello Kitty en xinès mandarí. L'havia agafat la nostra petita. Deu ser una de les primeres coses que va aprendre amb nosaltres: si poses coses que t'agraden dins el cistell, són per a tu. Tampoc ens hi vam poder resistir per menys d'un euro.
La qüestió és que la nineta aquesta, la Kitty, és omnipresent en els llocs d'Àsia que conec. I per aquí Déu n'hi do. En aquest cas no he vist cap episodi de dibuixos (tot i que tenim algun vídeo). Tampoc podria dir quina personalitat té. El que sí que em sembla és es tracta més aviat un tema de vendre roba, nines i estris amb la seva imatge. Com diuen elles, "complements". Sempre del tipus "color rosa". Per nenes, vaja.

Al capdevall tant el Bob com la Kitty estan esdevenint referents per als nostres fills. Hauré de mirar-los amb més atenció.

Atzucac

2010-06-04T10:24:00.000+02:00

Atzucac: "carreró sense sortida". Tant el Diccionari Pompeu Fabra com el Diccionari de l'Institut d'Estudis Catalans coincideixen en aquesta definició.
Però jo crec que els falta l'accepció en sentit figurat. Un atzucac entès com una situació en la qual hom veu que no porta a enlloc. Exemple: Catalunya es troba en un atzucac. De fet, diria que el nostre país es troba en un triple atzucac.

Atzucac econòmic. Hem estat molt a prop del precipici i encara no està clar que no hi caiguem. Alguns fantasmes semblen impossibles, però no són tan lluny (expulsió de l'Euro, corralito). Hi ha veus autoritzades preveuen que la crisi encara anirà a pitjor. Amunt impostos, avall productivitat, amunt retallades, avall creixement, amunt atur, avall consum, amunt el deute, avall les inversions, avall, avall, avall...

Atzucac nacional. A nivell nacional també estem en un carreró sense sortida. Ens vam deixar convèncer de les bondats de "l'estat de les autonomies" i ara veiem clar que el cafè per a tothom ha estat una ensarronada. Volíem un estatut nou que ens donés més llibertat com a poble i podem acabar amb els drets retallats. Hem agafat un viarany que no ens mena enlloc.

Atzucac institucional. La governabilitat a Catalunya i a l'Estat tampoc sembla que sigui motiu d'esperança. El govern del país té un lideratge sense paraules i amb fets molt pobres, amb una política erràtica i captiva de minories. A nivell estatal sembla que s'hagi "salvat el soldat ZP", però el presidente té una situació tan feble, que qualsevol dia ensopega i ja no s'aixeca. Té molts match balls en contra i se'l veu esgotat de forces.

Tota aquesta situació em recorda l'escena de la versió en cinema d' "El Senyor dels Anells" (La comunitat de l'Anell) en que el mag Gàndalf el gris és perseguit per una bestial criatura de les profunditats i, en ser atrapat pel Bàlrog, crida als seus companys: "Correu insensats".

Hem agafat un viarany que no ens mena enlloc. Ens cal buscar nous camins, hem de trobar els senders ocults.

El treball ens dignifica

2010-05-26T07:39:00.001+02:00

Aquesta havia de ser una setmana tranquil·la perquè dilluns era festa a Barcelona. Començo la jornada llevant-me a les 6'30 i cap a TV3 a acompanyar l'alcalde Recoder a Els Matins, a Can Cuní.
En acabat, arribem (tard) a la Junta de govern i, entre d'altres pollastres, ens trobem amb l'última del ZP en la línia del "estosololoarreglamosentretodos.org" que no és altra que els ajuntaments no puguin finançar les inversions pel 2011. Un decretazo amb nocturnitat que deixa sense un duro molts alcaldes en any electoral.
Tenim un dia mogut, fem un ple extraordinari, anem als bancs perquè ens financiin 16 M€ per concretar les operacions de préstec i atenem nombrosos mitjans de comunicació, a part de la feina diària.
I per rematar-ho, l'endemà ens trobem que el "dream team" que tenim per govern ens explica via BOE que han comès una errada material i allà on posava que el termini per demanar crèdits era el "25 de mayo" volien dir el "31 de diciembre". Al·lucinant.
Comença una nova voràgine informativa empaitant-nos TV3, Cuatro, CNN+, TVE, La Sexta, A3 i RAC1, Catàdio i totes les ràdios. En ZP ens està fent famosos amb les seves ocurrències.

Al capdevall han estat dues jornades intenses, però ens deixa la satisfacció de la feina ben feta.

D'altra banda, d'aquí a un dies hi ha convocada una nova vaga sindical, aquest cop s'entén. Hi ha sectors mooolt desmotivats, professors, funcionaris. Però el sindicalisme que hi ha a l'administració és antic, vetlla pels privilegis dels que hem aprovat unes oposicions. Mentre hi ha sindicalistes més moderns com els de Seat, Delphi o les caixes que saben llegir la situació actual globalitzada i malden per mantenir llocs de treball enfront les factories poloneses o xineses.

La defensa del treball s'ha de modernitzar: No se si com ho reclama Strauss-Kahn, o si els propis sindicats han de fer una catarsi, però hom ha de comprendre que el primer dret dels treballadors és el de tenir treball. I que perquè hi hagi treball, s'han de donar unes certes condicions i hem de ser competitius. Si no ho fem, tranquils, ja produiran d'altres més barat. I nosaltres ens enfonsarem tots plegats, en la línia del "estosololohundimosentretodos.org".

Aquestes dues situacions em fan pensar en el valor del treball. Crec que pot haver un sindicalisme calvinista que estimi el treball ben fet, contraposat al sindicalisme inquisidor que veu el treball com una lluita contra l'empresari explotador i contra el qual cal protegir-se al màxim.
A mi no em fa res pensar un una jubilació als 67 anys. O als 70. Mentre estiguem bé de salut, quin privilegi. Que digne.

La vall tenebrosa

2010-05-18T13:56:00.001+02:00

"Fins si hagués de passar per la vall tenebrosa

no tindria cap por, perquè tu estàs amb mi:

la teva vara i el teu bastó és el que m’anima."

(Salm 23,4)

Si fa uns anys ens haguessin dit que el 2.010 ens trobaríem en un atzucac com l'actual segurament no ens ho creuríem.

La crisi econòmica colpeja fort, l'atur supera el 20% a l'estat, els habitatges baixen de preu, la Unió Europea fa un advertiment a Espanya després de rescatar Grècia, la Borsa sembla el Dragon Kahn, els funcionaris desmotivats i fent vagues, endeutament públic alt i qualificat de risc, augment dels impostos, restricció de mesures d'ajut social.

A Catalunya el panorama no deixa de ser menys dessolador. Als factors anteriors cal afegir també el tancament d'empreses arrelades, un Estatut en un tribunal espanyol des de fa 3 anys, casos de corrupció, baixada del turisme, manca de lideratge polític.

Jo tendeixo a ser optimista, però la realitat actual és dessoladora, dantesca i , si féssim cas a alguns profetes moderns, la cosa no pinta millor en un futur proper.

Costa posar-se en la pell dels governants actuals, però penso que no deuen estar passant-ho gens bé. I això es nota. És com si haguessin perdut de nord. Els líders han de transmetre confiança i tenir clar cap a on volen anar i no anar donant "bandazos" amb mesures correctives extemporànies.

Si el president Zapatero hagués escoltat una mica en el National Prayer Day quan va anar convidat pel president Obama al gener, potser hagués entés la importància de l'esperança en temps defícils. Una esperança basada en conviccions profundes i no en confiança en que les coses s'aniran resolvent soles i amb cops de sort.

Blogging since 2006

2010-05-12T07:51:00.000+02:00

Fa setmanes que tenia clar que havia de fer un lífting al meu blog i finalment ho hem aconseguit.
Aquest blog personal va començar sent "el meu espai a internet" i he aconseguit escriure-hi cada setmana.
El primer escrit és de l'octubre de 2006 i es titulava "Gràcies Monmany". Aleshores jo feia de portaveu de CiU a l'EMD i la majoria de posts feien referència a Valldoreix.
Però internet ha evolucionat molt des d'aleshores i el nou blog incorpora millores tecnològiques i les noves xarxes socials.
Les xarxes faciliten la comunicació amb d'altres persones, però també estan essent un gran complement en aquest blog. A hores d'ara tinc més 500 amics al facebook, 200 seguidors al twitter, m'inicio als cativistes i tinc posat el meu CV al Linkedin, per exemple. I no considero que el nombre d'amics virtuals sigui cabdal per mi. Intento mantenir el criteri restrictiu, tot i que tinc alguns amics i followers virtuals. Encara que no ho sembli, maldo per mantenir una mínima privacitat en aquest món orwellià.
He introduit canvis estètics, però també de fons, per fer-lo més 2.0. De fet, el blog és una eina on deixo les meves idees i les xarxes socials són un mitjà per compartir-les.
Sóc conscient que internet i les xarxes són tota una revolució i per això miro d'estar al dia. Aquest són alguns dels canvis que, amb l'ajut del meu germà, he incorporat en aquesta nova etapa blocaire.
Dan, gràcies.

Involució

2010-05-04T07:18:00.007+02:00

Aquest és l'Estatut del marxa enrera. El que havia de ser l'Estatut del 2006, el més avençat del la democràcia actual, està essent l'Estatut del via crucis'2010 i potser ens haurem de quedar amb l'Estatut del 1979 i encara gràcies, que la cosa s'està posant com en l'època de l'Estatut del 1932.
A Madrid sempre hi ha hagut predisposició a retallar allò que assoleix políticament Catalunya. Aquesta mentalitat retalladora neix al Decret de Nova Planta, passa per Franco i enllaça amb la Loapa i les passades pel ribot de l'actual carta magna catalana (més aviat serà "carta minus").
Pot ser que el gradualisme hagi mort. Allà han entès que Catalunya sempre voldrà més, fins que pugui ser com un país normal. Tan se val que volguem la independència com que volguem autonomia dins d'un estat espanyol comú. M'agradaria equivocar-me i poder creure que encara ens podem entendre.

Però sembla que el límit és l'Estatut del 79 i encara intentaran retallar temes que la Constutució admetia (nacionalitat) o de lleis cabdals (com la de la llengua). Si fos així, sols ens quedaran dues alternatives: l'opció d'abaixar el cap submisament i deixar-ho per a una altra generació o bé treballar per una majoria que faci realitat l'Adéu Espanya. Involució o revolució.

Per a ells, la retallada de l'Estatut deixaria el text amb un sol article: "Arriba España".

Catalunya de poble

2010-04-29T01:00:00.001+02:00

El nostre país té més de 900 municipis, la majoria són pobles petits. Si fa uns dies parlava al blog de la Catalunya metropolitana, ara vull apropar-me a la Catalunya dels pobles, als meus pobles de referència.

TORNABOUS. El poble de la plana de l'Urgell marca l'arrelament de la meva família amb les terres de Lleida. Juntament amb Vilanova de Bellpuig on mon pare és "Lo Pepe" de Cal Seller. Excursions en cotxe per a anar a veure oncles i cosins o collir fruita a l'estiu formen part de la meva història de Catalunya.

MONELLS. Des de petits ens ha fet gràcia anar al poble empordanès que es diu com nosaltres. Quan fa núvol i no pots anar a la platja, pagar amb la Visa a nom de Monells ens agrada. Les escapades a l'Empordà passen sempre per Pals, Peratallada, La Bisbal i el nostre llogaret.

SALOU. Encara que no tingui el glamour de la Costa Brava i estigui ple de manyos, bascos i guiris, també és Catalunya. Estades a l'apartament familiar amb piscina enorme, el passi de temporada a Port Aventura, anar a la platja del Wally, fer windsurf o anar a sopar peix a Cambrils han estat al·licients a la Costa Daurada.

LA POBLA DE SEGUR. M'hi porta l'època en que vam muntar una empresa familiar, "Rafting Dreams". Vam fer la nostra ruta de l'aventura tenint com a camp base el Pallars Jussà, des d'on pujàvem per navegar pel Noguera Pallaresa. Passar pel pont de Gerri de la Salt amb hidrospeed o tombar la barca al pas de Les Morreres. Dormir a la Fonda Fasèrsia o passar-hi per anar a esquiar a l'hivern.

VALLDOREIX. Tota la vida hi he viscut. Fer autostop per anar a l'institut, apagar un incendi en bicicleta, fer curses de motos per Collserola o muntar la carrossa per la cavalcada de reis. Ara porto els fills a l'escola on jo vaig estudiar i on vaig fer les primeres pràctiques. Som al Vallès, però tenim una relació tipus "és complicat" amb el nostre municipi, Sant Cugat, i estem a "tiro de pedra" de Barcelona.

Catalunya és un país que té de tot, mar i muntanya, fred i calor, pla i bosc, ciutats i pobles. És el meu país i aquests són els meus pobles.

Sentenciats

2010-04-20T20:30:00.000+02:00

Ja tenim no-sentència a l'Estatut. La proposta de dictamen que va fer la ponència ja retallava els aspectes essencials de la nostra norma bàsica (nació, llengua, dret,...), però al tribunal els ha semblat que encara es quedava curta i volen tornar a començar. "Cal posar ben bé el peu al coll a aquests catalans, què s'han pensat?", deuen pensar.

És normal que un Tribunal Constitucional espanyol tombi una proposta catalana que demana més llibertat per a Catalunya. Posats a fer, un Tribunal Militar espanyol condemnaria un català que cridés "Catalunya independent o visca l'exèrcit català". I fins un Tribunal Eclesiàstic estaria en contra de que les esglésies catalanes se sotmetessin a autoritats que no fossin d'obediència eclesial romana.

El tribunal espanyol deixa clar que els jutges estan per sobre del vot dels catalans i , per tant, de la democràcia. El quid de la questió és que, per a ells (i segons la pròpia Constitució) la sobirania rau en "el pueblo español". Mentre que nosaltres ens pensem que, com a catalans, tenim alguna cosa a dir.

La llibertat te l'has d'agafar tu mateix. Difícilment te la donen si és un negoci per a l'amo.
Allò que ha aprovat el poble de Catalunya en referèndum, no ho ha de validar cap tribunal espanyol, ni català. Això de la relació de Catalunya - Espanya no rutlla de cap manera. Ara s'intentarà reconduir la situació, però no encaixem i prou.
Els catalans estem sentenciats a ser 100% espanyols en tot o a rebelar-nos.

A l'escola, ja pots córrer a més de 30 !

2010-04-13T07:39:00.004+02:00

El meu germà Ariel em passa aquesta foto. Em permeto reproduir també el seu comentari.

"Vull denunciar l'absurditat de la senyalització del nou barri de Bobines de Valldoreix.
Els veïns hem demanat poder participar en les decisions sobre mobilitat i, des de la EMD, ens han dit que una pila "d'experts": el cap de mobilitat, tècnics de la Diputació, etc., ja ho havien estudiat i decidit.
Aquesta flamant senyal està ubicada just en arribar a l'escola Ferran i Clua de Valldoreix. I (pels que no coneixem els senyals) vol dir que a partir d'aquest punt ja es pot anar a mes de 30 km/h. A cinquanta metres hi ha la porta principal de l'escola... Aquesta absurda senyal la paguem íntegrament 13 propietaris del barri de Bobines. La seva retirada també. (pero això sería llarg d'explicar...).
Així es gasten a Valldoreix els diners dels contribuents: en arribar a l'escola, ja pots córrer a més de 30. Chapeau¡¡¡"

Família nombrosa humana

2010-04-07T09:00:00.006+02:00

Aquesta setmana hem adoptat un gos. És el tercer. Uns amics que no el podien atendre bé, ens han deixat al nostre càrrec un border collie. L'endemà vaig portar-lo al veterinari i em vam fer un descompte del 10%. Em van dir que és una pràctica habitual fer descompte en els productes de la botiga per als que tenen "famílies nombroses d'animals". Sorpresa agradable.

D'altra banda, aquesta setmana hem superat el darrer tràmit de l'adopció (crec) de la nostra filla i ja té DNI i passaport. A l'estiu farà un any que vam anar a la Xina a buscar-la després de 4 anys de tràmits. Ara tenim 3 fills, és a dir, som família nombrosa humana. El que passa és que en el cas de la família nombrosa humana encara no ens hem beneficiat de cap descompte. Ans al contrari, et fan les coses més complicades.

No demano cap ajut especial perquè, gràcies a Déu, tenim els dos bones feines (i que durin), però encara és hora de veure algun ajut o descompte. Tot i que portem els 3 nens a 3 escoles diferents, fem extrescolars, tenen al·lèrgies i fem altres filigranes, no veig que caigui alguna cosa.

Seria molt bèstia dir que es tracten millor les famílies nombroses animals que les humanes, però sí que és cert que al nostre país no hi ha una política que afavoreixi l'increment de la natalitat i menys encara les famílies nombroses.

Catalunya presocràtica

2010-03-15T23:50:00.000+01:00

Heràclit i els filòsofs anteriors a Sòcrates defensaven que hi ha elements que regeixen per sobre les coses. Aigua, foc, aire o terra podien ser aquests principis rectors ("arché").

La nostra Catalunya actual sembla avessada a regir-se per les calamitats que els fenòmens de la natura ens porten. Aquests dies han estat les nevades copioses arreu el que ens ha deixat colgats com a país. Ho hem viscut a Sant Cugat, però també a l'Empordà i a les comarques gironines.

Ara ha estat la neu, però no potser que, cada cop que hi hagi un fenòmen climàtic important, el país visqui angoixat i tingui pèrdues materials, humanes o econòmiques. Pobles sencers i ciutats han estat massa dies sense corrent elèctric i aïllats. I aquí no passa res, ningú informa de res, ningú dimiteix, ningú dóna la cara.

Un pam de neu ha deixat el país en ridícul. La nostra fragilitat es manifesta en situacions com aquestes. No volem més una pobra, bruta, trista i dissortada pàtria. Volem una rica, innovadora i emprenedora pàtria. Un país on funcioni sempre l'electricitat, on hi hagi autopistes i trens, on hi hagi sempre aigua.

La neu, l'aigua o el foc no poden ser el principi rector que marqui el destí de Catalunya. La realitat ens transporta massa sovint a ser part de l'Europa hel·lènica del s.VI aC. Volem ser part de l'Europa civilitzada, de l'Europa de segle XXI.

http://marcmonells.blogspot.com/2009/02/aigua-neu-vent-i-foc.html

L'ètica catalana i l'esperit del protestantisme

2010-03-05T07:09:00.019+01:00

Ser fill de pastor protestant et marca per tota la vida. Ho és l'Angela Merkel, el seu pare estudià teologia a Heidelberg. També el pare de Gordon Brown va ser ministre de culte de l'Església d'Escòcia. No pretenc comparar-me amb aquests líders polítics europeus, però m'agrada compartir amb ells l'experiència de tenir un pare que cada diumenge dóna un sermó als feligresos i després torna a la vida familiar.

Fa uns dies, la cap de l'església protestant d'Alemanya, la bisbessa Margot Kässmann, va dimitir perquè havia begut vi i després va conduir. Això a Catalunya és impossible. En primer lloc perquè les dones no poden ser bisbes de l'església catòlica. I en segon lloc perquè al nostre país no hi ha el costum de dimitir per motius ètics.

Ja fa un segle que el sociòleg alemany Max Weber va descriure a "L'ètica protestant i l'esperit del capitalisme" el lligam entre el desenvolupament econòmic, el naixement del capitalisme modern, i el rerafons ètic de les persones derivat de les seves creences religioses.

Amb la Reforma, Luter i els altres protestants primigenis van optar per la llibertat de les persones. Llibertat per llegir i interpretar la Bíblia en el propi idioma i segons l'enteniment propi. I llibertat de no estar sotmesos a la institució papal i a una tradició massa rígida. Aquesta llibertat exigia una confiança en el valor del propi treball. Individualisme positiu i emprenedor. Salvals per la gràcia sí, però la fe sense obres és morta.

Pel que fa a casa nostra, a Catalunya, en els darrers anys, s'ha parlat molt de la cultura de l'esforç i de l'estalvi. Aquest plantejament catalanista té una forta semblança amb el plantejament protestant. Luterà o calvinista, si voleu, però evangèlic.

No m'agrada pensar que som el país de gent com el Millet. De dolents i estafadors n'hi ha arreu, ja ho deia Job. Més aviat m'agrada pensar que som el país Llull, Pompeu, Pujol o V.Ferrer. Aquests encaixen més amb una ètica protestant, tot i no ser-ho.
Som un país d'esforç i compassió. Catalunya necessita valors evangèlics, de bona nova, d'esperança, d'optimisme, però també de treball i coherència, en que cadascú ha de ser íntegre i conseqüent. Així és com Luter i els reformats van entendre el missatge de Jesús.

Slow Valldoreix

2010-02-21T23:42:00.003+01:00

Un dels problemes de viure en una "Entitat Municipal Descentralitzada" com Valldoreix és que tenim una capa burocràtica més. Si les coses públiques acostumen a anar lentes, a les EMDs encara van més lentes.
No som ni municipi ni barri, sinó un entremig. Tenim competències en alguns temes, però per als importants hem d'anar a l'ajuntament de debò. Tenim un president (presidenta), però qui mana és l'alcalde del municipi. Tenim una Junta de Veïns que tractem com si fos un Ple. I els vocals ens autoanomenem regidors ja que, tot i no ser-ho, fem feines semblants.

Potser és que els qui governen l'EMD són simpatitzants de la nova tendència de l'estil de vida slow, gaudeixen de l'slow-food i són seguidors dels ritmes caribenys. Si el govern de Catalunya s'ha caracteritzat per ser el que té el retolador vermell d'esborrar infraestructures més gruixut, el govern de l'EMD té la ploma de tinta invisible que fa que hom no pugui entendre ben bé què fan. Sembla que les coses es facin amb una màquina d'escriure Oliveti i que no s'hagin adonat que som a l'època del facebook.

Els vuit anys de suposat govern de progrés estan marcant una accentuació en la lentitud de Valldoreix. I una de les coses que més indigna és que es fan molts pedaços i coses a correcuita en veure que tot va tant lent.
Es fa un alfaltat provisional per quatre anys, perquè el definitiu pot trigar dècades. Als veïns del nostre carrer ens van reunir fa cinc anys per dir-nos que ens asfaltarien i ens van donar preus i tot. Encara estem esperant que ens diguin alguna cosa més.
Hi ha massa exemples de l'estil de lentitud que patim a Valldoreix: "les torres d'alta tensió cauran ja" o "aquest curs tindrem escola bressol nova", o "tindrem una nova plaça del poble" o "us farem un nou casal de gent gran". Cap d'aquestes actuacions promeses s'han fet realitat. Res de res, tot va per llarg.

Davant la lentitud manifesta, el govern actual esgrimeix improvització i accions a correcuita. I es fan acompanyades per una política de comunicació temerària i sovint hostil. Moltes coses es fan amb presses i després resulta que estan mal fetes. Però sempre hi ha l'opció de donar les culpes a Sant Cugat, o a l'oposició.

Nou mesos va costar fer un pacte de govern, però la presidenta el va trencar en dos dies (això sí que va ser ràpid).
Ens fa falta algú que posi velocitat de creuer i amb diàleg, però amb un rumb fix ens tregui de l'atzucac.

Ens agrada viure a Valldoreix perquè són casetes amb jardí i pots gaudir de la natura estant ben a prop de la gran urbs. Però la qüestió és que, el que hauria de ser una institució de més proximitat, està esdevenint una capa més de burocràcia. I per això les coses van lentes. I van lentes per la forma com el "tripartit de Valldoreix", encapçalat per la senyora Turu, fa les coses.

Potser ja tenen el proper eslògan: "Take it easy, welcome to slow Valldoreix"

Àrea Metropolitana de Catalunya

2010-02-06T23:57:00.005+01:00

Quan he estat a Xanghai, Londres o Colorado i he hagut d'explicar d'on venia sempre acabo dient que de Barcelona i, si puc entrar en detalls, esmento Catalunya i especifico Sant Cugat. Perquè és quan ets en altres indrets del planeta quan veus que és una mica ridícul haver de matisar que ets d'un poble que està enganxat a 30 pobles més del costat de Barcelona però que no som Barcelona.

En canvi quan sóc a Sort, Tornabous o Cambrils i he d'explicar d'on vinc, dic que sóc de Sant Cugat, o de Valldoreix. Els de Barcelona són una altra cosa. En què quedem, doncs? Depèn des d'on es fa la pregunta. És com quan et pregunten com et trobes i dones la resposta marxista-grouxista "Respecte a qui?".

Aquests dies tenim damunt la taula la proposta de nova divisió territorial de Catalunya que aspira a instaurar les vegueries i a recuperar l'àrea metropolitana de Barcelona.
Presentar aquesta llei a les acaballes de la legislatura i sense el suport del partit amb més diputats al Parlament no em sembla la millor situació per aprovar un text fonamental per Catalunya.

El debat de la divisió territorial està arribat a molts indrets, tot i no ser la principal preocupació de ningú. També ha arribat a la nostra comarca,al Vallès. Comencem a anar bé. Mai he entés ni compartit l'enfrontament entre Sabadell i Terrassa per la co-capitalitat. Ara encara menys. Mentre la metròpoli de Catalunya se'ns està menjant el país, insisteixen en defensar mini-metròpolis. Em costa imaginar com diria Pere Quart avui allò de "com el Vallès no hi ha res". Ens estem convertint en el centre de la gran conurbació de Catalunya, diguem-li com li diguem.

Estem anant cap a l'aragonització de Catalunya (gran Saragossa i la resta petits), amb un cap i casal molt gran i un país petit. Com queden les comarques? D'on són els pobles? I els "consells de vegueria"? Amb funcionaris veguers? Massa dubtes.

Potser cal tornar-s'ho a mirar de més lluny i que algú hi posi una mica de seny. Potser Catalunya no tindrà una megalòpolis de 20 milions de persones, però volem perviure com a país i, com a país, situar-nos al món amb una potent metròpoli.

BCN 2022

2010-01-25T17:20:00.000+01:00

"Mario Bros als Jocs Olímpics d'Hivern de Barcelona 2.022" podria ser el títol d'un joc per a la Wii (versió 6) o la Play Station 8. Però sembla que la proposta de l'actual alcalde de Barcelona no és solament una fugida endavant enfront de les acusacions de manca de projecte. La poca destreça en les formes ha deslluit una mica una idea que em sembla bona.
El Jocs Olímpics de Bacelona'92 van ser la meva primera feina com a recent llicenciat per l'INEFC. Uns Jocs són un esdeveniment "worldwide", encara que siguin d'hivern et posen al punt de mira de tot el món. Ho van ser els del 92 i ho seran els del 22, sigui quina sigui la ciutat que els aculli.
Per això estic a favor d'uns Jocs Olímpics del Pirineu català i Barcelona seria una magnífica seu d'aquest esdeveniment.
Crec que la capital d'aquest país petit que tenim fa bé d'encapçalar una candidatura dels Pirineus amb garanties per ser aprovada primer pel COE i després pel CIO.
Els Jocs Olimpics els organitzen ciutats, no pas països ni estats. Ara bé, com que els Pirineus ha d'afanyar-se per tenir uns Jocs a abans que no se'ls acabi la neu, Barcelona és la ciutat amb més "ganxo", per experiència, renom i capacitat.
Tanmateix m'agradaria que els segons Jocs Olímpics de Catalunya, incloguessin les principals subseus del Pirineu català, però també alguna de les estacions de la Catalunya nord i fins i tot d'Andorra. Ha de ser una "candidatura catalana".
A nivell local, segur que a Sant Cugat se'ns gira feina al CAR, com n'hi haurà a Puigcerdà o La Seu d'Urgell.
Esperem doncs que no sigui una pastenaga electoral, o un massatge per oblidar una mica la crisi, sinó que es presenti un projecte bo, sòlid i consensuat per les principals forces del país.
I que pel 2.020 poguem veure el Mario Bros esquiant a La Cerdanya, patinant sobre gel al Palau o lliscant en trineu on sigui del nostre Pirineu.

Jesús i les xarxes socials

2010-01-10T21:58:00.012+01:00

Fa uns dies vaig rebre un missatge de Twitter que feia referència a Jesús i les xarxes socials. Després de donar-hi voltes vaig decidir compartir allò que hi vaig trobar a internet i preparar una mena de “sermó 2.0”.

1) Què són les xarxes socials?
Les entrades de la wikipèdia en català i en castellà no són idèntiques en la definició de xarxes socials. Però parlen de relacions entre persones, interacció, connexió i aplicacions web.
Ja sigui al Facebook, al Twitter, al Tuenti o al Linkedin, la gent busca relacions personals, comunicar-se, feina, amics, informació, amor.

2) La xarxa social de Jesús.
És obvi que el Jesús històric no tenia internet, però sí que comunicava el seu missatge d'amor mitjançant una xarxa d'amics. La seva teranyina començava amb un grup de dotze persones (Lluc 9, 1-6).
Després va encomanar la seva missió a un grup de "setanta-dos amics" (Lluc 10, 1-12) i finalment la seva xarxa de contactes es va extendre fins a "la multitud".

3) Les esglésies com a xarxes socials.
Les primeres comunitats de seguidors de Jesús ja eren conscients de la necessitat d'estar en contacte i es comunicaven per carta i amb els viatges dels seus líders, amb Pau al capdavant. L'ekklessia era un espai de relació on s'atenien les necessitats de les persones (Fets 4, 32-35).

4) Les xarxes són una eina fonamental avui.
Organitzacions de tot tipus (associacions, partits, empreses,...) veuen en les xarxes d'internet un gran potencial per dur a terme les seves finalitats, per propagar les seves idees. I els seguidors de Jesús també són a les xarxes.
Vet aquí alguns dels missatges que he rebut els darrers dies via xarxes socials.
* JesusTweeter: The kingdom of God is within you
* RickWarren: Network Alert:Pray for Matt & Lauren Chandler. Matt started 6 wks of chemo&radiation today. If 1 part suffers...1Cor12:26 
* Just1Word: Is your name in this book yet?  

De ben segur que el "rei de reis" també empraria avui la "xarxa de xarxes" per compartir la seva bona nova.

FlashForward 2009

2010-01-06T18:51:00.000+01:00

Diuen els entesos que Hollywood ja no viu tant de les pel·lícules sinó de les sèries. I Flashforward és un dels èxits que enganxen. Va sobre un lapse temporal en què hom veu un troç del futur propi. Cadascú veu part del seu futur i això el condiciona.
Se que vaig a l'inrevès, però ara vull enganxar algunes fotos de l'any passat. Són un recull de les situacions que he viscut el 2009 i que, d'alguna manera, marcaran el meu futur. Sóc dels que encara creuen que el futur només el sap Déu. Però aquest any que ens ha deixat ha estat molt intens i, possiblement, condiciona el meu avenir.
Xina, família, ventades, Judith, feina, Roma,...

2010

2009-12-31T10:00:00.005+01:00

Girem full al 2009. Fa un any vaig dir que seria "L'any facebook" i crec que no em vaig equivocar gaire. Jo he passat d'un centenar a més 400 amics (el 95% coneguts personalment). A nivell personal i familiar ha estat un any espectacular amb l'anada a Xina a per la Judith. Esportivament ha estat immems (quina sort ser a Roma). I professionalment ha estat un bon any, però la crisi afecta a massa persones per estar content.

Aquest any que ens ve serà diferent, segur. Crec que també serà any mogut. Quins vaticinis faig per al 2.010? No sóc gurú, més aviat tinc somnis.
Somnis esportius. Guanyar una nova Champions al Bernabeu? I com anirà el Mundial a Sudàfrica? Quin paperot. Com anar contra una selecció hispano-catalana? Però el meu bon propòsit pel 10 és fer esport de manera regular. Vull tornar als hàbits saludables. La feina, la família, les reunions, són importants... però l'estress no m'ha de privar del meu temps esportiu.
Les projeccions apunten a que superarem definitivament la crisi. Tindrem més xarxes socials (face, twitter, linkedin...). També serà un any electoral (tardor o primavera?). Aquest cop s'albira un possible canvi al govern del país. La cosa pinta emocionant.
I en els àmbits familiar, espiritual i laboral el que predomina és l'esperança que aquest 2.010 sigui millor. Bon any.

Bon Nadal

2009-12-21T21:05:00.009+01:00

Què és el Nadal? Nadal són moltes coses. És temps d'estar amb la família. És comprar regals. És menjar bé i beure força. Picar el tió. Vacances dels nens. Fer el pessebre. Parlar. Fer els reis. Jugar la loteria. Fer balanç i projectar somnis ... (poseu-hi allò que volgueu).
A més de tot això, pel Nadal celebrem l'aniversari del neixement de Jesús. Ell va venir a morir per cadascú de nosaltres, per donar-nos una vida plena.
Nosaltres aquest 2009 que s'acaba també hem celebrat el "neixement" d'un nou membre de la nostra família. Un motiu més de joia. BON NADAL.

El país sense conductor

2009-12-14T08:04:00.010+01:00

Tres reflexions i quatre imatges del meu dia de la "Consulta popular sobre la independència de la nació catalana", el 13D.

1. PARTICIPACIÓ
En petit comitè havíem parlat que una votació del 10% era un fracàs, però el 25% a Sant Cugat, sense suport oficial, ni publicitat, ni campanya de debò, ni ser vinculant, ni reconegut,... està molt bé. Cal tenir en compte que sols han votat els que estan a favor. Si haguéssin votats els contraris, fàcilment s'arribaria al 50%.
El repte és saber el resultat que tindria una consulta general al país i, especialment, en les ciutats metropolitanes on CiU i ERC treuen uns resultats fluixets.

2. LA FAMÍLIA
El meu nebot Jan Monells i Pellicer va tenir els seus minuts de glòria al Telenotícies i altres mitjans per la seva vinguda expressament dels EUA per votar, finançada via facebook. Ens anima el seu entusiame patriòtic i emprenedor jovenívol, el país s'hauria de contagiar una mica d'ell. La resta d'amics i parents també han anat passant per les urnes. Alguns amb més entusiasme que d'altres, però copso que cada cop hi ha més gent una mica tipa de que ens prenguin el pèl als catalans.

3. EL GOVERN
Mentre, el govern del país, confia en una "gran sentència" (?) per l'Estatut i fa coincidir el 13D amb la inauguració de part del metro L9 (iniciat pel govern Pujol). El PSC no piula i fa com a Sant Cugat amb el seu no-vot el dia de la moció al Ple.
Mig país fent consultes sobre la independècia i el president mira cap a una altra banda, inaugurant un tren sense conductor. Potser la metàfora era aquesta, som un país sense conductor.

"Paraules no, fets?"

2009-11-30T23:35:00.014+01:00

http://www.youtube.com/watch?v=FJCD5kkABBg

El President Montilla és un home de poques paraules. Ell mateix ens ho proclamva en la seva companya electoral, "Fets, no paraules". Com a eslògan electoral s'entenia que pretenia deixar enrera el tripartit-DragonKahn i volia superar el plantejament del polític-xerraire.
Però amb el temps hem vist que era una al·lusió a la seva poca capacitat oratòria, a les seves no-paraules. I així ho mostra el vídeo que fa dies que corre per la xarxa.
Seria una anècdota si no fos un comportament habitual en ell. El president mira una "xuleta" a l'hora de signar una dedicatòria. Ho feu a Berga i ho fa tot sovint. Ho hem vist.
De moment sabem que mig eslògan era cert: de paraules, va fluixet.

Polítics a internet

2009-11-23T23:50:00.029+01:00

El primer cop que vaig fer servir internet per fer política va ser durant la campanya electoral del 1999. Jo anava el número 13 a les llistes de CiU per Sant Cugat i vaig enviar e-mails a la majoria d'amics i coneguts perquè ens votéssin. No vaig sortir regidor, però en Recoder va ser alcalde per primer cop.
En les campanyes següents tots els partits ens feiem webs i després els candidats obrien blogs propis que, majoritàriament, abandonaven l'endemà mateix de les eleccions.
Sembla que les properes eleccions seran les dels amics del facebook i followers del twitter i d' altres xarxes socials. Els candidats amb més amics tindran mitja campanya feta. Internet fa temps que s'ha endinsat en la política, lentament, però per quedar-s'hi.

Ara fa un dies ha tingut lloc a Barcelona(*) la primera conferència europea del moviment Personal Democracy Forum. Especialistes d'arreu del món han debatut i compartit les noves formes de democràcia, entesa com a participació 2.0 basada en l'ús de les xarxes socials i la seva aplicació a la política. Hem reflexionat sobre polítics blocaires, facebookers i twitters. S'ha estudiat la campanya de l'Obama(13M voluntaris, 500M$ donatius) i la seva aplicabilitat al nostre entorn.

Tot polític modern, del sXXI, ha de ser a internet i ha de comunicar-se amb els seus electors amb la nova forma de democràcia personal directa que suposa. Al capdevall internet és com una boira que envaeix tots els àmbits de la societat i avui ja és una realitat política.

http://personaldemocracy.com/europe

(*) PD Via twitter va córrer la ximpleria que Sant Cugat va tenir la possibilitat de ser la seu d'aquest primer PDF europeu i que hi va renunciar. Personalment vaig intervenir en les converses, hi vaig creure des del principi i ho vam intentar. Tanmateix una ciutat de 80.000 habitants no sempre pot competir amb la capital del país.

Homer ha mort, visca Homer

2009-11-17T11:13:00.015+01:00

Si als nens d'avui els preguntem qui és Homer, cap d'ells respondrà que és el pare de la Il.líada i l'Odissea, sinó que és el pare d'en Bart Simpson. I amb molts joves ens passaria el mateix.
L'Homer que jo vaig estudiar i llegir era considerat el fonament del geni hel·lènic que ens deixà el llegat de l'Antiguitat. El viatge de l'Ulisses en tornar de Troia amb els seus hòmens passant pel cíclop, les sirenes o els estrets perillosos abans d'arribar a Ítaca, tenien la seva funció educadora. Així mateix ens il.lustrà l'enfrontament entre aqueus i troians per la presa d'Ílion, amb les farruqueries dels guerrers i herois i la intervenció dels déus. Però tot plegat era una mica feixuc de llegir (sobre tot, en la traducció poètica de Carles Riba).

L'Homer d'avui ha de tenir jocs a la Play Station i a la DS, ha de dir paraulotes i fer riure a petits i grans. Malgrat ens agradi l'Homer antic, hem de reconènixer que ja no és un model vigent. Més aviat és una rara avis. L'Homer d'avui representa l'americà i l'europeu mig i també fa les seves aportacions educatives, molt més d'acord als temps que corren.
El nou Homer no fa esperar la Penèlope, però s'oblida de la seva Marge, no volta per les Cíclades, però jau al sofa de casa a Springfield. Els seguidors neo-homèrics sabem apreciar el valor educatiu del Simpson, la família, que acaba reeixint malgrat la ganduleria, golafreria o barroerisme d'aquest antiheroi modern.
La generació dels babyboomers ha estat la darrera en saber qui era l'Homer antic i nois i noies del s.XXI ja són seguidors del l'Homer d'Springfield.

Homer ha mort, visca el nou Homer.

Model Sant Cugat

2009-11-12T00:02:00.006+01:00

La setmana passada Sant Cugat va rebre a Maastricht el guardó europeu a la millor gestió pública, el European Public Sector Award.
Aquesta setmana hem inaugurat Esade-Creapolis, el primer parc empresarial basat en la Cross & Open Innovation, a la nostra ciutat. En les properes setmanes presentem en varis països (a petició seva) experiències de la gestió del nostre municipi.
I ben aviat hem d'anar a recollir el premi de International Transparency que ens nomena com l'ajuntament més transparent de l'Estat. I encara tenim més projectes en marxa.

No vam ser seu de l'EIT, però allò no va ser debades. L'expedició santcugatenca a Brussel·les va ser la gènesi del nou imaginari que Sant Cugat té i que molts voldríem per Catalunya. Un país modern, innovador, emprenedor, amb creença en la seva gent, que generi confiança, competitiu. En una cojuntura de crisi com l'actual, no podem restar bocabadats. Hem d'avençar. Hi ha velles estructures que ja no serveixen. Sols podem perdre dos segons planyent-nos. Després hem de buscar alternatives, fer nous camins.

No és casualitat que ben sovint sentim parlar del "Model Sant Cugat". La nostra ciutat s'ha imposat als projectes de Porto, Lausana, Dinamarca i el Regne Unit al guardons europeus. Tenim un gran equip i estem jugant la Champions League.

L'Aragorn parla català

2009-11-03T11:47:00.006+01:00

L'altre dia vaig sentir parlar l'actor Viggo Mortensen en un català exemplar. Va ser durant la presentació al Festival de cinema Sitges on va fer un discurs en la nostra llengua. Uns dies després vaig veure la pel·lícula Apaloossa de l'Ed Harris on sortia el Mortesen fent parella amb la nostrada Ariadna Gil. Però en Viggo Mortensen sempre serà recordat en el paper d'Àragorn, uns dels protagonistes de la versió cinematogràfica d'El Senyor dels Anells.
Segons la Viquipèdia, l'actor novaiorquès "parla perfectament anglès, danès, català, francès, italià, castellà, suec, noruec, alemany i neerlandès. També té grans coneixements d'altres llengües."
Quin crac. I jo que em pensava que jo sabia idiomes!!! Català, castellà i anglès, sí. Francès, començo a defensar-me. Alemany, un poquet. I italià en plan guiri. Fent trampes podria incloure grec o llatí. Sóc conscient que el Viggo és inabastable en l'aspecte lingüístic (i en d'altres). Però també veig que, com més idiomes saps, més fàcil et resulta aprendre'n de nous. Se que semblarà una fantasmada, però si em fos necessari, em seria fàcil endinsar-me en el portuguès, el romanès o el neerlandès

El que m'ha sobtat és que el políglota Mortensen encaixa a la perfecció amb l'esperit d'en JRR Tolkien. L'autor de la trilogia del Senyor dels Anells, tenia com a "hobby" (no hòbbit) inventar-se idiomes. El seu interès per la filologia el va dur a crear més de dotze llengües per ser "parlades" pels personatges de les seves creacions literàries. Així els elfs podien parlar quenya o síndarin, però els nans, homes i altres criatures també tenien els seus propis llenguatges.

En fi sóc dels que pensa que, els catalans, com més idiomes parlem, millor. Gràcies pel bon exemple, Àragorn, hereu del llinatge d'Eléndil i primer rei del Regne Reunificat.

Impost de successions

2009-10-27T08:15:00.011+01:00

No sóc ultraliberal i crec que hem de pagar impostos. Sense ofegar les empreses ni els ciutadans, però la nostra societat necessita un sistema d'ingressos prou potent com per garantir la prestació dels bons serveis a que ens hem acostumat.

Malgrat això, m'afegeixo als que demanen que a Catalunya hauríem de suprimir o minimitzar l'impost de successions. L'argument que és un impost per als més rics em sembla demagògic. Més aviat és un impost que castiga les persones que han estalviat tota la vida o als que hem estat pagant una hipoteca. Els que arribin a poder deixar alguna cosa en finir al cònjugue o als fills, veuran que l'herència anirà acompanyada d'una bona clatellada.

És abusiu el peatge a la mort que pagaran els nostres éssers estimats. Ni haver fet testament, ni tenir la cotitularitat en els comptes bancaris no ens ho estalvia. Si el cònjuge o els pares moren, es bloquejaran els comptes fins que es pagui la part del finat.

No solc fer comparacions del nostre país amb les anomenades "comunitats autònomes" però, en aquest cas, la comparativa esdevé odiosa. Em passen l'exemple del que suposa rebre una herència de 250.000€ (valor d’un pis mig). Segons on vius, et toca pagar:

PAIS BASC (PSE/PSOE PP) 0€

CANTÀBRIA (PRC PSC/PSOE) 414€

BALEARS (PSIB/PSOE Bloc UM) 414€

CASTELLA-LA MANXA (PSCM/PSOE) 2.153€

CATALUNYA (PSC/PSOE ERC ICV-EUiA) 41.423€

No es pot al·legar ideologia, comunitats amb igual signe polític ho han fet, però el nostre govern es nega a renunciar a aquest mos.

Traspassar l'herència als nostres fills és un dels elements bàsics del nostre "Mos Maiorum", el nostre bagatge cultural. Hauríem d'estar orgullosos de la triple tradició que hem rebut : la llatina, la judeo-cristiana i la catalana. El dret romà regula al detall les herències i successions. Els personatges bíblics tenien un gran respecte pel llegat dels avantpassats, ja des de temps del repartiment de Canaà per part dels dotze fills de Jacob. I els catalans érem estalviadors i teníem un hereu o una pubilla a qui llegar el propi patromini. Durant molt anys el país es va beneficiar d'aquesta manera de fer.

http://noimpostsuccessions.forocatalan.com/forum.htm

La vida de Brian o la història de l'independentisme català

2009-10-20T01:30:00.003+02:00

Diuen que l'independentisme català està creixent. Perfecte. Però creix en nombre o ressò en mediàtic? Creix a Badalona i Santa Coloma o sols als poblets del país.
És en les poblacions i barris on no saben que hi ha un país que es diu Catalunya on ens cal anar fent forat.

Aquesta setmana, el Ple de l'Ajuntament de Sant Cugat ha debatut i aprovat una moció sobre la consulta ciutadana per la independència de Catalunya a la nostra ciutat. La proposta ha estat recolzada per un tripartit nacional alternatiu: CiU-ERC-ICV. Actualment l'aliança d'aquestes tres formacions seria el més proper a un "bloc nacional" si poguéssim parlar en aquests termes a nivell del país.

Una altra cosa és que l'independentisme català, de vell antuvi, ha tendit a fagocitar-se i esquarterar-se fins al punt de quedar foragitat de la majoria d'institucions del país. Pocs i malavinguts. Recordo a les primeres eleccions veure cartells de grups del tipus PSAN, Nacionalistes d'Esquerra o Estat Català que volien ocupar un espai però que mai van arribar a tenir representació digna. Després hi ha hagut altres opcions defensores de la independència per la via ràpida que han anat des d'ERC, al Partit per la Independència, passant pels joves (Maulets, JERC, JNC...), fins a les actuals CUP o Reagrupament. Ara, a més a més, també hi podem afegir les plataformes.

Aquesta situació de l'independentisme configurat per grups, partits i grupúsculs recorda les posicions d'enfrontament entre faccions que ha viscut el poble jueu i que, irònicament, va recollir la pel·lícula "La Vida de Brian" dels Monty Python. Allà els que es barallaven eren el "Front del Poble de Judea" i l'organització rival «Alliberament de Galilea». Encara avui diuen els propis jueus "allà on hi ha dos jueus, es munten tres sinagogues".

Els catalans avençarem nacionalment que siguem realment unitaris. Ja ho va veure clar Juli Cèsar, dividir l'enemic per véncer-lo. Un polític català em va dir un cop que "el dia que CiU i ERC guanyin les eleccions a Santa Coloma, l'endemà mateix haurem d'afanyar-nos a declarar la independència". Mentre arriba aquest dia feliç, la gent continua preocupada per com pagarà la hipoteca, on trobarà feina i què menjarà demà.

Esport Parc Internacional de Catalunya

2009-10-16T02:00:00.000+02:00

L'altre dia vaig tenir l'oportunitat d'anar a la presentació de l'Esport Parc Internacional Catalunya. Això de fer de cap de gabinet d'un dels grans alcaldes d'aquest país em permet, de vegades, satisfaccions com la d'acostar-me al món del qual provinc (l'esport), des d'una perspectiva diferent.

El fenòmen de l'esport ha estat vital en la meva formació. Vaig estudiar a l'INEFC i després he treballat al COOB'92, a departaments municipals d'Esports, en empreses de serveis esportius, per a la SGE i de mestre d'educació física i d'esports.
Per això confesso que m'entusiasma el nou projecte de l'Esport Parc Internacional de Catalunya que es preveu instal·lar en els propers anys al costat del CAR, a la meva ciutat, a Sant Cugat.

El projecte encaixa a la perfecció amb l'entorn de Sant Cugat. Innovació, emprenedoria. Traspua el dinamisme inherent al nostre poble.

Cal reconèixer que, aquest cop, el tandem Niubó-Pruna l'ha encertada. Per això ha estat bàsica la col·laboració entre institucions, la cooperació público-privada, així com la participació del sector financer (principals banc i caixes catalanes). L'important era implicar les parts que podien fer tirar endavant el projecte. I això està encaminat.

Tinc alguns companys del sector esportiu que ja em pregunten per les característiques del projecte. Confesso que l'he vist i impressiona als que venim d'aquest món. Fan bé de preguntar. Serà quelcom gran. Si durant molt de temps hem estat cofois de tenir el CAR, ara farem un gran pas més enllà.

Tant sols aporto quatre dades del nou clúster empresarial que vol potenciar la investigació i la innovació al sector esportiu:

(Primera fase, cap el 2.011)
* creació de societats de gestió
* 41 milions d’euros per finançar la construcció i explotació del parc
* parc empresarial amb una superfície de 31.000 metres quadrats
* ubicació d'empreses líder en el món de l’esport

(Segona fase)
* disseny i construcció d'un parc tecnològic
* village per a esportistes
* clínica especialitzada en esport i salut
* escola de negocis
* recinte firal configurat per 4 pistes indoor convertibles
* seu de la Secretaria General de l’Esport de la Generalitat
* en total, superfície de 70.000 metres.

Tot això configurarà l’EsportParc Internacional Catalunya. Crec que, per als companys de professió, és una bona oportunitat. Caldrà estar atents i sumar entre tots.

Em cansa Espanya

2009-10-11T22:47:00.006+02:00

No és que no em caiguin bé els espanyols. Tinc molts amics que ho són. Tenen bon menjar. Una cultura extrordinària i una llengua potent. I el paisatge fa patxoca.

El problema és que ens prenen el pèl als catalans. A part de no acceptar que siguem diferents, amb llengua diferent, cultura diferent, furs diferents i encara menys una hisenda diferent.

Aquest cop ens han tornat a prendre el pèl amb les suposades inversions de l'Estat, tal i com explica el diari Avui de diumenge 11 d'octubre. Ara és el Ministerio de Fomento el qui sols inverteix el 32% de l'acordat als pressupostos del 2009. Dels 782 M€ sols es faran realitat 255 M€.
Però el més fotut és que cada any és el mateix drama. Els amics diputats de CiU a Madrid Carles Campuzano i Imma Riera, amb en Duran al capdavant, ja poden barallar-se per aconseguir "inversions" per al país als Pressupostos Generals de l'Estat. Al final, l'Estat es passa pel folre les inversions per Catalunya acordades.

Cada cop queda més clar que no hi encaixem. Ens volen sense piular. En tot cas pidolant el que és nostre. A mi això em cansa. Em cansa haver de demanar per allò que és meu. Per això, em cansa Espanya.

3r aniversari blocaire

2009-10-04T09:04:00.009+02:00

Aquests dies fa 3 anys que vaig començar a escriure al meu blog. Des d'octubre de 2006 hi escric cada setmana. Ja són més de 150 posts, no està gens malament. La majoria són articles meus, però també hi ha algunes fotos, vídeos o cosetes d'altri. La cosa donaria per fer un llibre, però no cal, ja tinc el blog. Una manera de dir el que penso, d'allò que m'ocupa o em preocupa.

Després ha vingut el Twitter i el Facebook ha estat la rematada. El que va començar essent una mena d'excetricitat, està esdevenint un autèntic nou canal de relacions personals. Se que el face molts cops és superficial i m'hi apunto. Però també hi ha lloc per a coses importants. Ara fa uns mesos vaig decidir que els principals posts del blog (les xorradetes no cal), també els posaria a les anotacions del face. Mentre, el twitter em serveix per expressar-me de manera més ràpida i espontània.

Obrir-me a aquestes altres plataformes m'ha fet canviar la manera d'enfocar, però em garanteix que més gent llegeix el que escric. I em llegeixen els meus amics. Encara que això de les amistats de face és relatiu. Tamnateix tinc el criteri d'acceptar amics a persones que conec o tinc interès i possibilitats de conèixer.

Amb tres anys de continuïtat, ara tinc una mica de crisi de maduresa. Ho se perquè aquesta setmana he anat postposant massa el post del (teòricament) dilluns. Ara ja se m'ajuntem dos posts, i ho faré perquè és un exercici que val la pena. O potser és que tenir tres criatures em deixa menys temps per mi i per escriure?

El que sí que estic pensant és en fer-li un lifting. Sí, faré un pla renove com a regal de tercer aniversari del meu blog.

Van caient a banda i banda

2009-09-21T21:20:00.006+02:00

La crisi actual al nostre país és tant bèstia que ningú no pot sentir-se sa i estalvi. Aquesta setmana ha estat l'empresa japonesa Sharp amb fàbrica a Sant Cugat, però fa uns mesos va ser l'americana Delphi. Les dues han anunciat que estan en procés d'ajustar la producció a causa de la caiguda de la demanda, la qual cosa els pot abocar a fer un ERO.

La cosa està malament, molt malament. Petits empresaris que tanquen, professionals de tots nivells que es veuen a l'atur, multinacionals que desinverteixen, botigues que baixen les persianes.
No sóc pessimista de mena, però aquesta situació em crea la sensació que les garrotades ens cauen per totes les bandes. A tort i a dret. Avui són ells, demà podem ser nosaltres.

En aquest context, l'actuació dels governs del país i l'estat no sembla que doni gaire resultats. La crisi ja no és financera, ni de liquidesa. Afecta el totxo, ha arrossegat el turisme, el comerç i els sectors productius. De tots els sectors van caient a banda i banda.

La situació em porta al cap un dels meus textos bíblics preferits i que, tot i ser interpretable profèticament, sempre ens pot donar esperança.

"Ni que caiguin vora teu un miler,
o deu mil al teu costat,
a tu res no et tocarà."

Salm 91, 7

http://www.ibecat.org/BIBLIA/

Yes, we arenys ?

2009-09-19T00:27:00.004+02:00

Porto més d'una setmana donant voltes al tema del referèdum per la independència de Catalunya i m'adono que un sentiment ambivalent em domina i no tinc clar com enfocar-lo.

Per una banda, el cor m'arrauxa i penso que endavant les atxes i que no tenim res a perdre fent un pas valent, com han fet els d'Arenys de Munt. Alguns missatges d'aquests dies ens fan creure que impolsar consultes populars arreu de Catalunya pot apropar-nos al nostre objectiu d'autodeterminar-nos com a nació.

Però d'altra banda, el cap em fa assenyat i penso que encara som ben lluny d'assolir una majoria social que estigui a favor de la llibertat del nostre país. L'objectiu potser ha de ser fer que sigui majoritari el recolzament a la nostra causa.

Després del "subidón nacionalista", hem de tornar a la realitat del país que tenim, del president que tenim, del govern que tenim i veure que, de la gent que hi vivim, no tots pensem igual.
L'altre dia em deia un regidor català d'origen andalús: "El problema és que una part d'Espanya, la tenim dins de Catalunya".

Lliure albir nacional

2009-09-08T00:05:00.005+02:00

A propòsit del que nacionalment estem experimentant aquestes setmanes, em plantejo quatre casos més o menys verídics i faig una reflexió.

Cas 1: La regió del Quebec va fer un referèndum per la independència i el resultat fou 49% No i 51% Sí.
- Reacció: Canadà i Quebec respecten els resultats i tothom veu clar que no es faci una altra consulta fins que hagin passat un mínim de 10 anys.

Cas 2: El president d'una nació europea sense estat (Escòcia) vol organitzar un referèndum per l'autodeterminació.
- Reacció: els partits escocesos i anglesos fan campanya en funció de si estan a favor o en contra.

Cas 3: Un poblet del Maresme munta una consulta popular per veure si els seus habitants estan a favor de la independència del seu país o no (tot i no ser del seu àmbit competencial).
- Reacció: l'Advocat de l'Estat intenta impedir-ho i el govern d'Espanya encapçala les iniciatives per aturar la consulta.

Cas 4 (hipòtesi): La majoria nacionalista del Parlament de Catalunya aprova fer un referèndum per la independència de Catalunya i la incorporació a la Unió Europea.
- Reacció: TVE1, TV2, A3, Tele5, Sexta, Cuatro... fan una campanya de desprestigi i por. El Gobierno de España prohibeix la consulta. El Constitucional bla, bla, bla... I l'exèrcit prepara els tancs tal com autoritza la pròpia Constitució.

No se per què, però em fa l'efecte que, en el nostre cas, la reacció seria més semblant a la que es dóna davant les reivindicacions nacionals del Sàhara, del Tibet, o d'Eritrea que no pas a una democràcia occidental. No hi ha cap intenció de respectar la voluntat del poble de Catalunya. Seran capaços de tombar un estatut aprovat en referèndum i quedar-se tan amples. Volen deslegitimar-nos.

Res de nou sota el sol. Anys i anys de retallades, ara l'estatut, ahir el finançament, abans els recursos, Loapas, boicots, polacs, incomprensions, invasió de competències i peixets al cove. Amb 30 anys de Constitució, ara veiem que qualsevol canvi serà a pitjor.

Per Catalunya l'èxit seria poder fer un referèndum. Tant se val el resultat. Nosaltres, com Quebec, respectarem el resultat. Però podríem exercir el nostre lliure albir nacional. O es que potser estem predestinats a estar lligats per sempre més a Espanya, sense ni tan sols opinar? A mi em sembla raonable i possible que allò que es va unir per una guerra el 1.714 es pugui separar per unes urnes.

Ja voldríem que ens passés com a aquell de l'acudit que li agrada jugar al pòker i predre. "I guanyar?" li pregunten. "Guanyar ha de ser la hòstia". Volem jugar la partida.

"A Rubí cotó collí. I a Sant Cugat res de jutjats¨

2009-09-03T00:10:00.005+02:00

Aquest estiu he tingut l'oportunitat de ser usuari del jutjat de Rubí, ja que a la nostra ciutat no n'hi ha. Els jutjats de "Sant Cugat-Rubí" són unes dependències petites, sense cap senyaltzació que indiqui com arribar-hi. Potser és perquè ja s'esperen a retolar-les quan es traslladin a un nou edifici que els està fent la consellera.

Cal dir que l'atenció ha estat molt correcta, amables sí que ho són. Després d'esperar un parell d'hores, ens han atès quan hem encertat el dia en que "la que porta aquest tema" ha tornat de vacances. És aleshores quan entens els rètols advertint que no es pot accedir sense cita prèvia. No fos cas. La funcionària ens va avisar que si els jutjats anéssin a Sant Cugat, allà quedarien col.lapsats sols de veure el nombre d'expedients.

El cas és que el 60% dels casos atesos als jutjats de Rubí són de Sant Cugat. Però, tant se val, la Consellar Tura es nega sistemàticament a deixar que Sant Cugat sigui demarcació judicial pròpia. I això que l'Ajuntament hi posa el local i que sóm l'únic municipi de més de 60.000 habitants que no en té i que complim tots els requisits per tenir-ne. Però ella s'empenya en anar contra els temps que corren. Hauria de ser conscient que tard o d'hora en tindrem. De fet, l'anterior govern va aprovar-lo, però la Consellera s'hi nega i aquest estiu així ho ha ratificat el ministeri corresponent.

No hi ha explicació a que Sant Cugat no tingui jutjats, és un cas únic de discriminació. No vull pensar que hi té alguna cosa a veure el fet que a Sant Cugat governi CiU i no els socialistes. Seria possible un sectarisme tan partidista? Encara esperem que algú expliqui l'inexplicable. La justícia ja es prou lenta i complicada, com per allunyar-la més dels ciutadans. Una aberració.

Sort que tinc amics a Rubí, tenim bomes relacions de cooperació i crec que encara ens queda un llarg camí per col.laborar més. Res a dir de l'ajuntament. Bona gent. Però, Consellera, faci-s'ho mirar.

Port Aventura

2009-08-28T00:03:00.004+02:00

L'any que ve Port Aventura conmemorarà el 15 anys de la seva existència. Nosaltres (jo i la meva família) tendim a anar-hi cada any per tant, de ben segur que hi hem estat més de 15 cops. Al principi fins i tot teníem el passi de temporada. De fet som bastant fans dels "amusement parks" i per això també hem estat a Disneyland París i a varis parcs dels USA (quan encara no teníem nens, hi haurem de tornar).
D'acord que costa diners anar-hi, però jo trobo que és una bona inversió. Et gastes els diners en allò que estimes. No fas patrimoni ni obtens cap ràtio de rendibilitat, però passes bones estones amb els teus, moments inoblidables.

Port Aventura és el "ressort lúdic i d'atraccions" de Catalunya. Va néixer quan es va descartar que EuroDisney vingués al nostre país per anar a París (on a l'hivern fot un fred que pela). De fet, el nostre és l'únic parc que està triomfant arreu de l'Estat Espanyol. Ni Warner, ni Terra Mítica, ni res de res. Això dels parcs temàtics no és fàcil. Una cosa és dir que volem ser la Florida d'Europa i una altra cosa és fer-ho realitat. I amb el que ens està caient al damunt.

He de dir que em dol que al parc temàtic de Catalunya, Port Aventura, el català no és la primera llengua. L'espanyol és primer. L'anglès per dissimular una mica. I el català si deixes clar que ets catalanoparlant. Malgrat la crisi m'ha sorprés que hi havia força gent. Enguany ens ha semblat veure més guiris, bastants catalans i menys espanyols.

En nombre de visitants, segur que costa repetir la xifra rècord de 4 milions, però em sembla just valorar la contínua inversió que s'està fent. Ara un nou hotel estil Far West i els camps de golf. Aviat el centre de convencions. Malgrat la crisi colpeja el sector, com a tots, crec que el futur del parc és inqüestionable. Nosaltres seguirem anant-hi.

Roma

2009-08-21T10:36:00.003+02:00

Recordant un dels millors moments d'aquesta temporada. La final del Barça a Roma.

Xina

2009-08-15T01:52:00.010+02:00

Recull de les fotos de la Blackberry del viatge a Xina a cercar la nostra princesa del Yang Tse : Muralla, Ciutat Prohibida, Tiananmen, pagodes, Buda, Mao, Nanchang, Shanghailextrics, menjar, Shanghai nuit, Perla, maglev, gent ...

Què és llegir?

2009-08-04T23:56:00.006+02:00

Els del Crakòvia tenen un sketch en que l'Inieste es pregunta "¿Qué é llexí?"
Fa gràcia, però el missatge no m'agrada gens ja que transmet als nens que és normal que els grans esportistes no sàpiguen que és un llibre. Ja costa prou que llegeixin aquests vailets de la generació 2.0.

Jo intento estar al dia en els temes TIC i sóc un aficionadillo. Ja m'hi poso amb ganes, però per als meus fills, això de les tecnologies és el seu medi ambient, en canvi agafar un llibre els costa més.

Malgrat tot, insistim i donem exemple. I dedico part de les vacances a llegir allò que he anat deixant per quan tingui temps.

Heus ací la meva llista de lectures per aquest estiu de 2009:

1- "La noia que somniava un llumí i un bidó de gasolina", el segon del la sèrie Millennium d'en Stieg Larsson.

2- "El scaphandre et el papillon", de Jean-Dominique Bauby, per practicar francès.

3- "Por China con palillos", de l'Andrea Rodés, per reviure el viatge de la nostra vida.

4- "Yes you can" Jordi Segarra i Àlex Tarrés, una mica de política per estar al dia.

5- "Antoni i Cleopatra" de la Colleen McCullough, novel·la de la millor historiadora clàssica.

6- " La pilota no entra per atzar", del Ferran Soriano, per actualitzar una mica el management.

I, si tinc temps, atacaré el tercer tom del Larsson, rellegiré els Salms, em compraré la Garbancho i practicaré amb algun llibre en anglès.
Calculo que en llegiré un per setmana, aproximadament, o sigui que allargaré la temporada de lectura una mica més enllà de vacances. I, de passada, intentarem que els nanos acabin d'entendre el que significa "llexir".

Bones vacances.

Shanghai

2009-07-27T13:18:00.005+02:00

"Última nit a Nanchang, la ciutat on hem conegut la nostra princeseta. Demà cap a Shanghai a fer més tràmits."

Anem cap a l'aeroport de Nanchang a agafar el vol cap a Shanghai , el China Eastern MU5570. Ens ha recollit a l'aeroport de Shanghai la que serà la nova guia local, l’Eva, i que acompanyarà el senyor Chen. Conforme anem acostant-nos al centre, ens donem que aquesta és una ciutat moderna i impressionant. Hi viuen 17 milions de persones. Al centre els edificis són altíssims i sorprèn que els vials (carrers principals, rotondes i rondes) estan situats uns damunt dels altres, conformant una mena d'excalectrics de 2 i 3 pisos.
Ens deixen al nostre allotjament, l'Hotel Howard Johnson Business class club. Ens han donat una suite amb dues habitacions i un menjador que està super bé i amb una vista espectacular, a la planta 31a. És situat a la zona francesa, davant del Four Seasons. Ens adonem que l'hotel és de “luju” però no està preparat per famílies, no hi ha banyereta, ni gebrelleta, ni trones,... és per a executius i tothom va ben vestit.
Pel matí anem al Temple de Buda de Jade, que és bastant a la vora. Fa molta calor i és la primera sortida de tot el grup per Xangai (per cert, pel topònims xinesos m’agrada usar la grafia pinjin-anglesa) .
De tornada a l'hotel parlem amb la nova guia local, Eva i li preguntem per les millors zones de compres. Ens comenta que, en motiu de l'Expo Shanghai'2010 estan eradicant els grans magatzems de productes falsificats. De tota menera es veuen les mateixes botigues que a les nostres ciutats com Louis Vuiton, Zara, H&M,...
...
"apa papa"
Aquestes dolces paraules de la Judith em desperten. Avui toca excursió del dia sencer amb el grup als poblets de Suzhou i Tongli.
El taxista ens ha portat a un "copy market" on ens hem gastat tots els yuans que duiem i hem hagut de tornar caminant. Algú compraria un iPhone al "copy market" de Shanghai per 50Euros? I un iPod per 25€? No se, no se ...
Agafem un taxi (per 11 yuans, 1€ i 10cts) i anem al "pedestrian street" a Nanjin Road. La plaça és impressionant, envoltada de gratacels i el carrer peatonal espectacular. Aquesta ciutat es pot comparar amb New York, és una metròpolis mundial, molt més modena que Beijing. I hi ha molta gent que parla anglès. Però no trobem les adidas F50 que el Pol vol pel futbol. Entrem en uns grans magatzems temàtics de nens i comprem dos parells de sabates roses a la Judith i unes amb llumetes per l'Àxel. Les dependentes ens envolten i ens preguntem com és que tenim una filla xinesa si ja tenim dos fills. Es fa difícil explicar-ho en el meu xinès de 3 paraules.
Sopem en un fast food xinès i, després de caminar una mica més, tornem en taxi.
...
Al Consulat hem portat els paper per fer el passaport de la nena. Està al Bund (Malecón segons l'Eva). Hi ha una mica de descontrol, ens falten fotos i omplir papers. Travessem el riu per fer una volta pel barri de Pudong, Hotel “Hayat” (el més alt amb 102 pisos), veiem la Torre del la Perla (la de les 3 boles) i ens fem fotos al Bund i al riu.
Ja ens hem après el camí de tornada a l'hotel i sopem a un restaurant normal (o sigui, un xino). Ben bé no sabem què mengem però ens anem acostumant.
...
Bon dia d'eclipse solar a Shanghai. Llàstima que està núvol i es preveu tormenta, però sort que no he vingut per mirar-lo.
Baixem al vestíbul i S'HA FET DE NIT DE COP !!! Són les 9'38 del matí. Eclipse total. Negra nit a mig matí, a les 6 era de dia! Què fort. Torna a ser de dia 5 minuts després. Torna a fer un dia núvol, però de dia. Viure un eclipsi de sol total, un cop a la vida, recomanable.
Avui sí que ens apuntem a l'excursió del grup, tot i el dia gris. Anem al Casc Vell de Shanghai on hi ha un mercat (com no!) i als Jardins Yuyan. La nostra guia local ens dóna consells per al shoping : Pu yao !!! (No vull). Entrem a un parell de stores i dinem al Chamate, la cadena xinesa, dins dels mateixos magatzems. Torno als palillos. Molt bo.

Per la nit anem a veure l'espectacle d'acrobàcies “Era Intersections in time”, produit pels del Cirque du Soleil, segons diuen. Molt bé, sobretot el número de les motos i també la gimnasta. El Chen em diu que les acrobàcies són populars a Shanghai.
...
Per començar anem al poblet que es diu Zhujiajiao. Segons la guia és un poble petit, sols té 800.000 habitants (sí, quasi un milió, poca cosa). Hi passa el Gran Canal que creua la Xina de nord a sud i que té una llargada de 1.200 km i més de 1.000 anys d'antigutat (segons l'Eva). Ens prenem un te i ens foten una clavada de 60 yuans (i per aquests 6€ decidim no comprar res, no és pel preu sinó perquè ens han pres el pel per ser estrangers).
El poble té el seu encís, tot i la fortor d'olor i la brutícia. Té el seu canal, amb carrers estrets i ponts típics xinesos. S'hi pot fer passejada en barca (no thanks).
...
Avui és l'últim dia a la Xina, un país que ja ha passat a ser, en part, el nostre. Una part de la família ha nascut aquí i ara tots som una mica xinesos.
Definitivament Shanghai és una ciutat esplèndida. Fem un tour en autocar mentre anem a cal Cònsul a recollir la documentació. Baixa un membre de cada família a recollir la documentació. Tot seguit l'autocar ens mena la zona comercial de Xintiandi, en el barri francès, no gaire lluny de l'hotel. Xin Tian Di és una zona més europea, hi ha botigues i restaurants moderns, recorda una mica a París, però envoltada de gratacels, amb un petit passeig peatonal i un petit llac artificial.
La Judith es menja un bon plat de fideus i com que hem acabat abans de les 9 i tenim les maletes fetes, decidim fer un últim vol per l'entorn del Howard a veure si trobem alguna coseta per als familiars i companys ja que, tot i portar 17 dies a la Xina, fins avui no hi hem pensat.
A aquesta hora ja és fosc, no fa tanta xafogor i es pot caminar pels carrers, on ens sorprèn trobar tanta gent a aquestes hores. Arribem a la zona peatonal i entrem a unes galeries comercials, al Nike Store i a algunes botigues de barri.
Aquest dies moltes persones xineses es sorprenien en veure'ns, una parella amb tres fills. Un taxista fins i tot s'ha rigut. Tenir tres fills a la Xina post-maoista però comunista-consumista és impossible. Alguns ens han dit que la nena semblava xinesa i tot. Moltes dependentes ens assenyalaven i parlaven sense cap mirament. Els xinesos, en general, han estat amb nosaltres gent oberta i afable. Quan captaven que eren dos nens occidentals i una nena xinesa ens feien una expressió d'admiració i satisfacció. Uns quants ens han dit que ells també eren de Nanchang (potser per vendre més?). Alguns ens han preguntat per què tres fills. Molts ens felicitaven i donaven les gràcies per fer nostra una nena xinesa sense futur. I uns quants ens ha dit que la nostra Judith és una nena "very lucky", molt afortunada de ser amb nosaltres. Però jo penso que els afortunats som nosaltres de tenir-la a ella. I dono gràcies a Déu per la Judith i per aquesta família que m'ha donat.
Finalment la Judith dorm la seva darrera nit xinesa. Demà ja dormirà al seu nou país, demà dormirem a Catalunya, demà serem a casa, demà, demà, demà , ... demà comença una nova vida.
...
Fem el check out i cap a l'autocar que ens porta a l'estació de tren. Sí, perquè hem tingut l'oportunitat d'agafar el tren bala xinès, el Maglev que, pel nom, pot semblar rus però no. És el tren de Magnetic Levitation, que no té rodes i levita a molt alta velocitat. A nosaltres ens ha portat de Shanghai a l'aeroport a una velocitat punta de 441 km/h. En menys de 10 minuts hem arribat.
Com descriure un vol de 12 hores amb 3 nens ? Còmode? Tranquil? Silenciós? No ben bé. Més aviat tot el contrari. D'entrada ens topem amb un parell d'astrònoms holandesos morruts, però la Llu els posa al seu lloc. Després ens distreuen amb menjar, sucs i el típic. Al cap d'una estona fem una caminadeta, passadís amunt i avall i fins i tot s'adorm una estoneta. Les tres primeres hores penso que el viatge no és tant pesat com ens deien.
Però després comencen els gemecs i els plors. La Judtih vol dormir i no pot. I menjar és un suplici en tant poc espai.

I finalment arribem a Catalunya. Ens espera l'avi Pep i l'àvia Pepa, els avis Alberto i Manolita i una representació dels oncles i cosins. Ens han portat globus i estan molt emocionats de conèixer el nou membre de la família. Com nosaltres.

Nanchang

2009-07-22T11:14:00.002+02:00

"Demà és el dia, després de 4 anys. Déu meu, que estigui bé. Com puc dormir ara? No me la trec del cap. T'estimem. Judit, Judith, udyzzzzz"

M'he aixecat amb un nus a l'estòmac. Quan hem baixat al restaurant de l'hotel, sols he pogut esmorzar fruita. I mira que hi havia ous amb bacon, embotits, arròs, fideus, tot tipus de pastisseria i molta teca. Però res, l'estòmac tancat pels nervis.

Ja som a Nanchang, la capital de la província de Jianxi, que es troba al sudeoest de Shanghai. A l'aeroport hi ha pocs avions, però el trajecte cap al centre ens demostra que és una ciutat reflex de l'evolució de la Xina contemporània. Una megaautopista en construcció ens porta a aquesta ciutat de 4 milions d'habitants.

Finalment arribem al nostre destí : l'Hotel Galaxy de Nanchang (el nom una mica kitch, però té 5 estrelles i bastant de "luju asiàtic"). Ens reconfirmen que avui mateix tindrem les nenes.

Hem quedat mitja hora abans amb les altres tres parelles que adoptem a Nanchang. Però quan sortim de l’ascensor i travessem el gran hall de l'hotel sentim uns plors de nen. No pot ser. Ja hi són. Déu meu, quin salt ens dóna el cor. Arribem atabalats als sofàs del racó on hi ha quatre nenes i algunes cuidadores. Mirem una nena en braços de la cuidadora que ens l'ofereix, però no les tenim totes. Per si de cas, preguntem el nom... Ah no, la Xiao Xiu Wei no és aquella. És la que està asseguda a l'esquerra amb la seva cuidadora. Ens presentem, ara sí que l’identifiquem clarament amb la nena d'ulls ben oberts de la foto d'un mes enrera. És la nostra Judith. La seva nova mare l'agafa en braços i els altres tres ens quedem corglaçats.

Els plors interrumputs de les nenes es barregen amb alguna llàgrima reprimida dels pares, mentre els nens queden una mica descol.locats perquè no s’esperaven aquest drama.
Al cap d'una estona ens adonem que les cuidadores han marxat, em quedo amb les ganes de preguntar-li el nom a la nostra.

Després ens toca enfrontar-nos amb la burocràcia xinesa i iniciar els tràmits in situ per l'adopció: registre, director, notari, pagaments, ... Per arribar a l'edifici oficial on es fan la majoria de tràmits, hem hagut de creuar un carrer que serviria d'exemple per difinir el concepte de "caos circultori generalitzat".
Al registre, un venedor de màquines d'afaitar s'ha presentat a cal notari i ha intentat vendre màquines a tots els que hi érem, inclòs el director de l'orfelinat.

L’endemà, durant tot el dia no hem sortit de l'hotel, bàsicament perquè volem descansar i anar-nos adaptant a la nena, però també perquè s'està fresquet i a fora fa molta xafogor. A més, evitem els perills de la conducció extrema dels nangxanesos. Si a Beijing ens va sobtar com conduïen, aquí tots els conductors són un perill públic en potència. “No rules”.

La primera visita en pla turístic és a la Pagoda de Teng Wang Ge. L'edifici és una mena de palauet de 6 pisos que m'ha semblat entendre que va fer el primer emperador de la dinastia Qin o Ming (?) (en una guia o a internet sergur que ho trobareu millor, amb 3 nens es fa difícil seguir les explicacions).
Després anem al Temple Budista de Yuoming a Nanchang . L'entorn és una mica cutre, però el temple està força bé amb unes estàtues de Buda impressionants.

Dinem al restaurant xinès de l'hotel on es confirma que els xinesos que diuen que parlen anglès, ho fan per quedar bé davant els seus compatriotes. La Lluïsa demana tres plats i li porten uns que no tenen res a veure amb el que volia.

Un altre matí anem al Museu de Jiangxi, la província on som, capital Nanchang. Ens adonem que l'estimat senyor Chen, el nostre guia, no ha estat mai a Nanchang quan som a la porta del museu i no ens deixen entrar perquè ens ha portat a un altre museu que és tecnològic i militar. Ja ens estranyava tan poca gent. El museu de Jiangxi és un parell de carrers més enllà, però també som poca gent. Un museuet senzillot, amb els rètols en xinès i quatre indicacions en anglès.

Com que quasi són les 12 del migdia, decidim dinar abans d’anar de compres (en horari asiàtic i nordeuropeu) per la qual cosa acordem entrar al primer lloc apte per a nens. I havent dinat, ens donem dues hores de dispersió per anar de compres al carrer principal.
Experimentem anar de shoping a 40•C: comprem camises, sabates, roba ... tot suant.
Acabem amb els nens pujant en un inflable aquàtic i tot de xinesos mirant-los sense cap discreció.

Nanchang té 4 milions d'habitants però ningú la coneix. És més gran que Barcelona i Madrid juntes! Pregunto pel facebook i un company de Sabadell la coneix perquè també hi va venir a adoptar una nena. A la Xina passa sovint que hi hi ha ciutats enormes que sembla que no existeixin per al món. Xina mateix és un món d'uns 1.400 milions de persones.

De fet, possiblement tenen la ciutat més poblada del món i ningú la coneix: Chongqing. Aquesta mega-ciutat del centre del país l'últim cop que la van comptar tenia 30 milions d'habitants. Ara potser sigui més gran que Mexico DF i que cap altra. I hi ha molta gent que no computa a les estadístiques oficials , com els indigents o els segons fills.

L'orgull del Nanchang actual és que en aquesta ciutat l’exèrcit roig de Mao es va refer de les derrotes inicials i va iniciar-se el camí cap a la victòria comunista. Aquesta part del país és molt verda, hi conflueixen diverses conques hidrogràfiques i és una de les claus de l'abastiment d'aigua per als xinesos.

Acabem el trajecte agafant un taxi i li hem ensenyat una tarja de l’hotel amb la indicació en xinès i anglès "Please, take me to the Galactic Peace International Hotel"

Beijing

2009-07-14T19:39:00.005+02:00

Després de 4 anys, ja som a l'aeroport de BCN per anar a buscar la Judith a la Xina. Ha estat un cursa llarga, però hem arribat a la recta final.
Fa un dia plujós. Ens hi ha portat l'avi Pep, superpuntual, 5 minuts abans d'hora com sempre. Dinem a l'aeroport i esperem una estoneta a la sala d'embarcament. L'Axel està nerviós i quan la Lluïsa i el Pol van al lavabo i triguen una mica, ell em pregunta "No veuran res de Xina?".

Beijing és una ciutat de 17 milions de persones. El dia és gris, no se si per núvols o per una contaminació permanent. Molts cotxes, edificis alts i moderns. Ens instal•lem a l'hotel Crowne Plaza Wangfujing. Temps de canviar-se, desfer maletes i anem a fer el primer dinar xinès.

Al restaurant Han, exquisit. Menjar tipus cantonès. Arròs, una mena de percebes amb "agridulce", gambes, picant-suau, cervesa Shin-Tao, carns amb verduretes, ... i l'Axel em pregunta: "La Coca-Cola és xina? Les cadires són xines? Tot aquest país és xino?"

El nostre guia, el senyor Chen ens dóna explicacions sobre cultura, gastronomia i llengua xinesa i, com es fa en aquests casos, tira del repertori de tòpics i exageracions. Ara ens diu que les tres principals ciutats de Xina són: Xi'an (2.000 anys), Beijing (200 anys d’esplendor), Shanghai (20 anys). Una mica distorsionat.

Visitem el "Templo del Cielo” i fem alguna compra. Després passem per la Puerta del Sol (la de veritat), per on passava només l'Emperador, mentre el guia ens va explicant històries i enfilem cap a Hutong, un barri popular de carreres estrets. Agafem un "ricksaw", apa a fer una volteta en tricicle. Sort que ens porten, perquè estem petats. Però primer ens allaaarguen una mica més el dia amb una demostració de cal•ligrafia xinesa. Interessant.

L’endemà la ciutat vull, hi ha bastantes bicicletes i molts cotxes però el Chen ens diu que fa 15 anys tot eren bicis. Diu que hi ha molts accidents (ens ho creiem). Diu que és perquè no existeixen semàfors per les bicis i piatons, però condueixen com bojos.
Hi ha cotxes de moltes marques conegudes, sobretot molts Volkswagen, però també Honda, Hyundai, Audi, Nissan, Daewoo, Mazda, Citroën, Jin Bei, Peugeot, Chevrolet i BMW ("no em toquis" en xinés mandarí transcripció pinjin). Tots estan fabricats a la Xina. També hi ha bicicletes, motos, motocarros i furgonetes de molts tipus, però no entenc les marques.
En la qüestió el tema trànsit, cal tenir present que Beijing té 6 anells viaris (rondes) i jo crec que estan tots plens de cotxes, col.lapsats. Diu el Chen que és degut a que no hi ha semàfors per bicicletes ni vianants. La realitat és que condueixen una mica a lo boig. El carril que nosaltres coneixem com "arcén dret" esdevé un pas per avençaments dels que tenen més pressa i és normal que bicis i motos circulin contra direcció (avui hem vist un cotxe anant al revès en plena ronda i cap problem).
Vaja que el concepte "multa de trànsit" no deu haver arribat en aquest Extrem Orient. No entenc per què no deixen conduir els estrangers, al capdavall no cal entendre els senyals, ja que ningú les respecta.
Malgrat tot, jo crec que m'adaptaria a aquest estil de conducció, sobretot pel tema multes i per gaudir passant de les ocurrències que en Saura i el Pérez-Moya ens infligeixen a Catalunya.

El Chen continua i també ens dóna instruccions per fer compres al mercat de la seda. Diu que són recomanables les imitacions (no ens podem perdre els Ralph Lauren molt ben imitats, diu!)
En resum, segons el guia, el millor que té Xina és "comel, vivil, andal, conocel y disfrutal".

Per fi som a la Gran Muralla (Badaling). Llàstima que hi ha boira (potser no tot era contaminació). Les muntanyes del voltant són punxagudes. Diu que és la construcció humana més gran del món amb una llargada de 7.000 quilòmetres.
I ho hem fet, sí, hem fet la Muralla. Espectacular, im-pressionant. Ara entenc perquè alguns diuen "pujar" a la muralla. De fet es podria dir "escalar" la muralla. Milers de graons. Una passada.

Continuem amb el programa previst: a dinar. Ops, resulta que per entrar al restaurant hem de passar per un magatzem-botiga-fàbrica enorme de ceràmica artesanal xinesa (Loisone Factory-Golden Palace). Més que res per si algú vol comprar alguna coseta. Els dependents ens persegueixen, calculadora en ma, per si de cas. Trobem un mussol de porcellana amb l’escut del Barça (bastant kich) però aquí tampoc no comprem.
Així que dinem al Golden Palace i ja m'estic acostumant al dinar amb palillos. Per pair ens posen unes petaques de licor d'arròs. Té 56 graus. De fet és alcohol pur amb una mica de sucre.

Tornem a ser a l'autocar i el Chen ens avisa que ja arribem a l'Anella Olímpica, com promet el programa. El Pol i jo donem un bot d'emoció i ens preparem. Però, ai las, ho veurem des de l'autocar perquè anem justos de temps :-( Vaja, no m'estranya amb tant d'imprevistos.
Bé, però ens explica per fora la Vila Olímpica (gratacels en forma de torxa), l'Estadi Olímpic conegut com el Niu (per la seva forma espectacular) i el Cub (seu dels esports aquàtics). Al capdavall podem dir que hem vist les seus dels Jocs Olímpic de Beijing 2008.

Per fi arribem a la Ciutat Prohibida. Visitem jardins i palaus de l'emperador. Veiem les fotos de Pu Yi, l'últim emperador. Al principi , a les dependències de les concubines, hi ha molta gent, però els espais es van fent cada cop més grans, fins que arribem al gran pati de l'emperador.

I quan acabem la travessia ens trobem a la plaça de Tiananmen. Ens fem fotos amb la típica imatge de Mao Tse Dong i enfilem cap a l'àgora més gran del món mundial. Però hi ha un detall per no passar per alt: la policia i soldats controlen tots els accessos a la mega-plaça.
Un cop dins fem les fots de rigor encara amb boira. Molta gent demana fer-se fotos amb nosaltres (sobretot amb els nens, els deuen semblar exòtics)

I encara hem rematat el dia, enfilant cap a sopar al restaurant Da Dong, diuen que és el millor restaurant de Xina. Impressionant, en plan luju, ostentós i modern. Diu que la propietària és la dona xinesa més rica.
Ens posen en un menjador separat i cuinen i tallen davant nostre el famós ànec de Pequín, "pato lacado". La veritat és que tot està boníssim. I ja començo a dominar això de menjar amb palillos.

Educació per al segle XXI

2009-07-07T07:51:00.007+02:00

Un dels factors que ha contribuit al desgavell de l'educació al nostre país és la inflacció legislativa en aquest camp. No podia ser bo de cap manera que, com a mitjana en els darrers 25 anys, cada quatre anys hi hagués un canvi en les lleis que regeixen els centres educacitus. Les picabaralles entre socialistes i populars espanyols han fet que les dicrepàncies en el model educatiu es convertissin en dos fronts irreconciliables. I això no pot ser bo. Es com allò que quan una parella es baralla, reben els fills.

Per això me n'alegro que, a Catalunya, ens hàgim posat d'acord CiU, PSC i ERC amb la nova Llei d'Educació de Catalunya. Aquest pacte garanteix estabilitat durant molts anys en un sector que ja no podia assimilar més canvis de currículums, canvis de criteris en el nomenaments dels equips directius, canvis en els criteris de concertació de centres, canvis en les competències dels consells escolars, o canvis en qualsevol aspecte que les distintes lleis i decrets han anat alterant any rere any.

Al meu parer, el món educatiu necessita despolititzar-se una mica. Espero que aquest pacte ho faciliti. Hi ha hagut sectors del professorat que havien estat massa anys pendents d'un canvi de govern a Catalunya i que s'han desil·lusionat en veure que no arribaven les solucions miraculoses. Encara n'hi ha que esperen un retorn als valors de l'educació de la república que van ser capdavanters fa 80 anys. Però senyors (i senyores) el món ha canviat molt. Ja hem vist el resultat dels experiments llibertaris i comunistes i el repte contemporani és de nivell molt alt.

El nostre país es mereix una educació més adequada a la realitat actual. Cal educar en l'esforç, però també els valors. Cal educar en la competitivitat, però també en la diversitat. Cal educar amb les TIC, però també fer educació física. Cal saber llengües, però també matemàtiques.

No hem de suportar més que els informes internacionals ens posin a la cua en el rànquings educatius. Som el contrari de capdavanters, una mena de "cua-endarrerits" en educació. Ens hem de posar les piles per fer de Catalunya un país captavanter novament. I el primer pas és tenir una escola del segle XXI

FM 2.0

2009-07-02T00:09:00.011+02:00

Enguany hem viscut la primera Festa Major 2.0. a Sant Cugat. Ha estat la primera que ha estat retransmesa en directe i simultàniament pels mateixos protagonistes gràcies al facebook i al twitter.
La novetat de la festa major d'enguany ha estat veure com la gran majoria de regidors i l'alcalde anavem penjant fotos i comentaris en directe dels actes de la festa. I, per descomptat, els ciutadans-amics han fet les seves aportacions i comentaris.
Ara comencen a prendre sentit les paraules xarxa, 2.0, interactivitat, participació, accessibilitat, ... Per això us deixo algunes de les fotos que han fet alguns dels meus amics de xarxes socials en les seves retransmissions en directe.

Declaració Universal del Dret de les Nacions

2009-06-24T14:13:00.000+02:00

L'any 1948 , l'ONU va fer la Declaració Universal dels Drets Humans i des d'aleshores s'ha anat avençant en l'assoliment dels drets de les persones en alguns llocs amb més èxit que en d'altres.

Penso que ja va essent l'hora que també es faci una Declaració Universal del Dret de les Nacions. Catalunya, tot i ser una de les nacions més antigues d'Europa, com va dir el mestre Pau Casals a l'ONU, encara no té reconegut el seu dret a existir com a nació. De fet, ni l'Estat Espanyol no ens vol reconèixer com a nació.

Per això, la imatge del web oficial del govern dels Estats Units (www.america.gov) amb la senyera al costat de la bandera d'Europa i altres banderes nacionals, suposa un bri d'il·lusió. Hi ha causes que tenen moltes persones al seu servei. En canvi, Catalunya sols la defensem els catalans.

http://www.america.gov/un-declaration.html

El Salm de l'Emprenedor

2009-06-15T20:24:00.009+02:00

L'any passat parlant amb el Professor Ken Morse, director de l'Enterpreneurship Center al MIT de Boston, li vaig preguntar "Are you a Christian?". I ell em va contestar "Yes I am, of course".
Aquesta conversa va tenir lloc en un sopar de trobada entre emprenedors i inversors.
Aquí, demanar inversors per a un projecte sembla que faci de pobre. Allà els emprenedors són herois.

Crec que aquesta visió té a veure amb la filosofia i la menera de veure la vida que tenen els americans. Des de la nostra Europa hi ha qui veu l'optimisme americà com una mostra d'infantilisme. Però a mi em fa l'efecte que es deu a seva fe genuïna en Déu i a la gran influència del cristianisme i de la Bíblia en la cultura americana.

I és que la Bíblia és plena d'històries de personatges que jo definiria com a emprenedors.

Des de Noè que emprèn ni més ni menys que un baixell per posar-hi tot d'animals, passant per Jacob que crea una gran nissaga amb 12 fills, per Moisès que s'enporta el seu poble d'Egipte cercant un nou país, o per Abraham, Josuè, Dèbora, David, Salomó, Nehemies i Pau.

El Llibre de Llibres és la història dels emprenedors del poble de Déu. I hi ha un text que il·lustra aques esperit de l'emprenedor que basa la seva confiança en Déu.

"Serà com un arbre arrelat entre recs d’aigua,
que dóna fruit quan n’és el temps
i el seu fullatge mai no s’emmusteeix:
tot el que emprengui anirà per bé."
Salm 1,3

Del "Oh, Europa" al "Uf, Europa"

2009-06-09T07:18:00.014+02:00

Els catalans hem estat durant molt de temps uns grans abanderats de la causa paneuropea. No cal remuntar-nos als temps de Carlemany i la marca hispànica, però sí que és cert que en les darreres dècades, hem vist Europa amb esperança i simpatia. La integració al vell continent ens havia de permetre un cert distànciament de l'opressiu lligam espanyol. I ens havia de permetre comportar-nos com una nació sense estat, i ens havia de respectar la nostra llengua, i ens havia de donar un impols econòmic, i ens havia de permetre tenir una moneda que no fos l'espanyola, i ens havia d'estalviar burocràcia, i ens havia de donar tantes altres coses com hom podia figurar-se en el propi imaginari político-mental.
Algunes de les fites certament s'han assolit i ja no els atorguem un valor afegit. En canvi, hi ha esperances que han quedat frustades per una realitat europea que sembla que ens deixi a mitges.
Aquesta nostra Europa no ens acaba d'agradar als més europeistes, però tampoc als euroescèptics. És més aviat una Europa tèbia.
No escollim un president, el parlament ens queda molt lluny, els de la comissió no se sap què fan, els estats es mouen per afinitats veïnals, no hi ha partits veritablement europeus, no tenim constitució ni tractat (potser podríem demanar un Estatutet Europeu ;-), i els temes europeus sembla que no vagin amb nosaltres. Ens assemblem a una Europa dels mamuts. L'era glacial pot extingir-nos. I a més, el món ha entrat en una d'aquestes crísis cícliques i no hem sabut explicar que la caiguda, sense la Unió Europea i l'euro, encara hagués pestat pitjor.
Si en aquest context, hi afegim la crisi i el desencís per la situació política espanyola i catalana, no m'extranya gens una abstenció del 62% a Catalunya en les eleccions europees d'aquesta setmana . Encara ho trobo engrescador i tot.

PD1. Per cert, algú sap què és l'ALDE?
PD2.És el grup parlamentari europeu de l' Aliança dels Liberals i Demòcrates per Europa, on és inclosa CiU. Hem quedat tercers després de conservadors i socialistes. Som la tercera via, el camí del mig.

Marc Polo

2009-06-02T07:24:00.008+02:00

Roma i Xina han estat envaint-me la testa aquests dies. El meu cap ha viatjat de la Ciutat Eterna als volts de Xanghai en una mena de Ruta de la Seda sentimental.

La passada va ser una setmana grandíssima per a molts seguidors del Barça, entre els que m'incloc. Va ser la culminació d'una temporada fantàstica en que el Dream Team sembla un esborrany comparat amb l'equip actual. Jo vaig tenir la sort d'anar a Roma i vam flipar. Com ho va fer la major part de Catalunya, amb un equip que ens fa quedar bé. Les emocions han brollat de la Fontana de Trevi a tot el país.

Però el meu cor ha volat de Roma cap a la Xina tot d'una. Després de quatre anys de llarga espera, hem rebut l'assignació de la nostra princesa del Yang Tse. El moment de veure la foto ha estat d'allò més impactant. He de reconèixer que veure per primer cop la nostra filla en una foto m'ha emocionat. Ara ens queden unes setmanes per anar a recollir-la. Però des d'aquell moment, nosaltres quatre hem quedat lligats a la Xina per sempre més.

Ave Caesar, vincituri te salutant

2009-05-26T00:24:00.007+02:00

Estem gaudint de la millor temporada del barcelonisme perquè podem assolir el triplet, inclosa la tercera Champions. O no. El que és clar és que tenim dos o tres títols i el 2-6 al Madrid, la qual cosa ens ha portat a l'eufòria blaugrana.
A última hora he pogut anar a Roma, quan ja havia desistit i començava a rumiar des d'on veuríem el partit. Se'm va presentar una oportunitat i, of course, vaig acceptar gastar-me a pasta i anar-hi.

La Roma d'avui m'evoca la ciutat de Ròmul i Rèmul, la de la Res Publica, la del Senatus Populusque Roma (SPQR), la de Ciceró, la de Cèsar, la de Plaute, la d'Octavi, la Ciutat Eterna. Allò és un museu a l'aire lliure. A qualsevol racó et trobes unes pedres que aquí serien declarades patrimoni de la humanitat.

Aquests dies revivim la glòria dels antics gladiadors romans. Dues esquadres s'enfronten al circ romà per obtenir la glòria del llorer olímpic modern: la Champions League.

I de nou he d'inisistir en que esport i política van molt lligats. Els cònsuls i emperadors romans ja ho tenien clar i per això seguien la política del "panem et circenses". Fa unes setmanes vaig escriure del cas d'en Mandela al Mundial de rugbi de Sudàfrica. I el darrer estiu vam haver de callar davant l'entuasiame que aixecava la selecció espanyola a l'Eurocopa.

Aquesta Champoins cau en plena campanya de les eleccions europees però desperta molt més interès popular el resultat esportiu que la composició de l'Europarlament. Importa més si Barça o Manchester que si socialistes o populars o liberals-demòcrates.
A Brussel·les hi van anar quasi 10.000 per l'autodeterminació i no ens van fer cap cas. A Roma hi serem bastants més i tot el món ens mirarà. Pel Barça és important la victòria, però per Catalunya és vital la imatge que es dóna del país.

Si els catalans del Barça enlairem la senyera o l'estelada amb rauxa, però també amb seny, tenim la victòria assegurada. Deixem el testimoni de Catalunya a Europa.

Sant Cugat Innovation

2009-05-18T22:08:00.006+02:00

Aquests dies fa un any que Sant Cugat va presentar la candidatura a ser la seu de l'Institut Europeu de Tecnologia. I justament aquesta setmana ens ha visitat la ministra de Ciència i Innovació, Cristina Garmendia que ha presidit la inauguració del Centre Internacional d'Arts Gràfiques de Hewlett Packard a la nostra ciutat.
Aquesta visita i la gent que s'hi ha aplegat ens ha servit per recordar que estem en un entorn absolutament capdavanter en la recerca i la innovació a Europa.
Fa un any, la Comissió Europea va decidir que la seu de l'EIT se n'havia d'anar a algun dels països de nova incorporació a la Unió. Hauria d'anar Hongria o Polònia. I tant se val que la nostra fos la millor opció per entorn, per know how i per concreció de les propostes.
Vam fer una aposta seriosa i valenta i les empreses, institucions i la ciutat sencera ens va recolzar. Als milers d'empreses (moltes de les quals amb centres de recerca) i centres universitaris ara s'hi afegeix Esade-Creàpolis i aviat el Sincrotó Alba. Si això no és un clúster d'innovació i tecnologia amb un gran potencial que baixi algun bàrbar de l'est i ens expliqui què és.

La feina de la candidatura a l'EIT va ser una experiència única, d'aquelles que queden per sempre, de les que et fan sentir orgullós de la feina ben feta. Tinc moltes anècdotes. Les converses amb la Capitolina i la Candela de la REPER, que ens deien "que nombres tan raros teneis los catalanes, como Monells o Joly". O la mobilitazació de 300 emprenedors a Brussel·les. O la videoconferència amb Madrid, preguntant "¿Es el Gobierno?". O la nostra desolació en veure que les nostres institucions trigaven molt en donar-nos un suport decidit.

Però ara fa uns mesos l'alcalde de Sant Cugat va parlar amb el de Budapest i l'hongarès ni sabia què era això de l'EIT. Aquesta fet podria ser una anècdota però revela que, si fa un any vam posar Sant Cugat al mapa d'Europa, ara podem concretar la jugada amb una col·laboració amb la capital hongaresa. Arriba el moment de continuar amb l'aposta del que va ser la candidatura.

Nkosi Sikelele iCatalonia

2009-05-13T19:50:00.016+02:00

M'ha impressionat molt el llibre de John Carlin "El factor humà" que explica la història de la transició de l'apartheid a la democràcia a Sudàfrica.
És el relat d'en Nelson Mandela i queda palès de manera definitiva la relació entre l'esport i la política. La música també hi té el seu paper.

Nkosi Sikelele 'iAfrika era considerat l'himne oficial del moviment d'alliberament negre, enfront dels afrikaners que defensaven la separació de les races. Carlin explica la fi de la segregació i la unificació dels diferents pobles de Sudàfrica per esdevenir una sola nació, formada per negres, blancs (neerlandesos i anglesos), indis i mestissos.

El relat té com a fil conductor el rugbi. Durant molt de temps els negres desitjaven la derrota i xiulaven els equips de rugbi sudafricans (formats només per blancs). Gràcies a Mandela, Pienaar, du Plessis i d'altres va passar de ser un esport dels blancs a esdevenir l'esport de tots. Esport i nació s'entrellacen en l'enfrontament entre els Springboks sudafricans i els All Blacks neozelandesos. El lema esportiu-polític va ser "Un Equip, un País".

Pel títol, hom pot pensar que Mandela tenia una gran habilitat personal per difondre el seu ideari, el "no racialisme" i que va imposar la seva tesi al Consell Nacional Africà (CNA). Cert.
Però crec que les veritables claus del procès són el perdó, la redempció i la reconciliació entre la comunitat oprimida i el colonitzador. Les dues parts tenien convicions religioses fortes. Els negres una gran espiritualitat, la música, el Desmod Tutu i Mandela, però també els afrikaners amb liberals i teòlegs protestants reformistes que no acceptaven la interpretació oficial de dos cels separats.

Les xiulades a himnes i el rebuig a equips que no ens representen ens porten a la Catalunya d'avui. Aquesta música ens sona. Nosaltres tenim la iniciativa pro-seleccions catalanes i la campanya "un país, una bandera" i el Barça és "més que un club". Però on és el nostre Mandela? Es pot reconciliar Catalunya amb Espanya? Hi ha gestos de generositat per ambdós costats? Em temo que la transició ja ens queda massa lluny.

A la Sudàfrica de principis dels 90 se'n van sortir. Els negres van poder recuperar les llibertats per ser iguals i els blancs van superar la por a la revolta violenta.
La reconciliació va incloure un nou himne per a la nova Sudàfrica, basat en el Nkosi Sikelele , però incorporant les aportacions afrikaner i anglesa, i reflecteix aquesta espiritualitat nacional. Esport, política, nacionalisme, música i religió. Quin mix.

"Nkosi Sikelele 'iAfrika"
Déu beneixi Àfrica
Que alci la seva glòria
Escolta'ns, Senyor
Beneeix-nos, Senyor
A nosaltres, els teus fills
Vine Esperit
Vine Esperit Sant
Senyor, et preguem que protegeixis la nostra nació
Intervé i cessa tots els conflictes
Protegeix-nos
Protegeix la nostra nació
i que sigui això
Ara i per sempre més

http://www.youtube.com/watch?v=qXKur2FAN7g

Maleïda pandèmia

2009-05-05T07:04:00.005+02:00

Estic molt enfafat per aquesta maleïda pandèmia que sembla que està amençant mig món amb un virus. I estic tocat perquè m'ha afectat molt personalment una de seves seqüeles.
Xina ha tancat la frontera a les adopcions internacionals. És una mesura temporal però dràstica i que justifiquen pel perill que suposaria la propagació d'una gran epidèmia al país dels 1.500 milions d'habitants. Ja se sap que les famílies americanes són les primeres en nombre d'adopcions xineses i diuen que l'origen de la malaltia del 2009 és ianqui.
A nosaltres ens toca el rebre perquè, després de més de 3 anys amb l'expedient sobre una taula a l'Orient, ens tocava ja viatjar. Per fi som els primers de la llista d'assignacions per data. I ara va i ens tanquen el país.
Impotència, ràbia, comprensió, plor, dolor, esperança i angoixa ... són alguns dels semtiments que ens comporta la situació.

Quan començo a sentir molts cops una paraula als mitjans de comunicació, tendeixo a pensar en la seva etimologia. Manies meves d'haver estudiat llatí i grec. I aquest mot "pandèmia" fa temps que ens volta. El significat és fàcilment reconeixible: "pan" (tot) i demos (poble) (πασ-παν + δημοσ). Per tant, indueixo que és quelcom que afecta a tota la població.

A alguns ens afecta més que a d'altres, però es veu que aquesta cosa dolenta afectarà tothom (?). Diguin com li diguin, grip porcina, H1N1, grip normal, A-1,... tant me fot com li diguin, però sembla que n'hi ha d'haver per a tothom.

El que ara ens diuen els mèdia és que la maleïda pandèmia no serà tant dolenta com l'epidèmia mortal de 1918, ni com la peste bubònica medieval, ni serà com les 10 plagues de l'Antic Testament (*).

Gràcies per avisar, però que passi ràpid.

* Èxode 7: 14-18
"Llavors el Senyor digué a Moisès: “El cor del faraó és obstinat i es nega a deixar sortir el meu poble.
15 Presenta’t al faraó pel matí, quan acostuma a sortir de les aigües, i espera’l a la vora del riu, portant a la mà el bastó que es va convertir en serp,
16 i li dius: El Senyor Etern, el Déu dels hebreus, em va enviar a tu per dir-te: Deixa sortir el meu poble perquè em doni culte al desert; i tu fins ara no n’has fet cas.
17 Així diu el Senyor: Això et convencerà que jo sóc el Déu Etern; amb la vara que jo tinc a la mà, donaré un cop a las aigües del riu i es convertiran en sang.
18 Els peixos del riu moriran, i el riu es tornarà pestilent, i els egipcis no podran beure aigua del riu.”

Monells Bros Films

2009-04-29T09:54:00.011+02:00

Sempre he pensat que el meu germà és un artista i un manetes, a part de dissenyador, publicista i webmàster. Però ara veig que també fa curtmetratges.
Us presento la primera pel.lícula produida per la "Monells Bros", el film FBSC (Family Bicing per Sant Cugat) del Dan Monells.

Les respostes de la llibertat

2009-04-22T07:09:00.004+02:00

Per motius de feina cada setmana, si fa no fa, acompanyo el Lluís Recoder a presentar el seu llibre "La llibertat com a resposta".
Si ell no fos una persona pública, jo podria fer com el xòfer de l'Einstein que l'acompanyava a donar conferències i fins i tot feia ell el "speech". Jo podria fer de ponent i, en cas de preguntes complexes, li passaria a ell perquè les contestés.

De tant escoltar-lo, m'han anat quedant algunes frases seves amb que il.lustra l'audiència. Aquestes idees són les que faré servir el dia que de debò hagi de fer jo la presentació:

1) El manual dels progres de la transició ja no serveix.

2) La missió del catalanisme és convèncer aquells que viuen a casa nostra i no saben que hi ha una nació que es diu Catalunya.

3) No pots repartir riquesa, si abans no l'has creat.

4) Catalunya puntua en tots els indicadors de decadència.

5) El govern tripartit té un retolador vermell de traç gruixut que serveix per anar esborrant projectes bàsics per al país (aigua, carreteres, electricitat).

6) En el debat sobre l'educació, no ens convé res del que defensa la Rosa Sensat.

7) Vull deixar als meus fills i als que vindran després un planeta més net i sostenible i per això m'esforço en tot allò que és al meu abast.

Ah, i també subscric que algunes d'aquestes afirmacions no estan fetes per quedar bé, que no s'adiuen al corrent del "políticament correcte" dominant.

Llibertat religiosa a Valldoreix

2009-04-15T07:14:00.008+02:00

En un moment de crispació del darrer ple de Valldoreix, la presidenta de l'EMD va llençar una acusació contra l'Església Protestant de Valldoreix. Imagino que es disculparà.

La qüestió és que sembla aquesta església faci nosa on és i alguns creuen que els pot servir per tapar errors en la pròpia gestió local. Potser encara romanen alguns tics marxistes que no entenen que la gent pugui creure en el que vulgui. O que es pugui associar i comprar un terreny per edificar una església demanant un préstec al banc.

Que l'actual presidenta no hagi visitat mai aquest centre, ni un sol cop en sis anys al capdavant de l'EMD, tot i ser una entitat més de Valldoreix, podria ser una anècdota. Però pot ser que tingui prejudicis anti-religiosos. I em sembla que la comunitat jueva de Valldoreix tampoc no està contenta amb la posició de l'EMD davant la implantació de l'Escola Sefardita al poble.

Aquesta actitud gens a favor de la llibertat religiosa es contradiu amb el projecte de llei de llocs de culte que promulga la pròpia Generalitat, que més aviat tendeix a garantir les condicions per la implantació d'esglésies, mesquites o sinagogues.

Des de fa molt de temps alguns defensem la clara separació entre l'Estat i les esglésies, però això no impedeix que calgui mantenir relacions de bon veïnatge, cooperació i cordialitat. Qui tingui orelles que escolti.

Bona Pasqua

2009-04-08T11:32:00.009+02:00

La pasqua és una festa que té l'origen en la celebració jueva que commemora la sortida del poble d'Israel d'Egipte. Jesús va entrar a Jerusalem justament per aquesta festa per fer-ho coincidir amb el seu sacrifici.
Per això avui celebrem la Setmana Santa. Jesús va acomplir el seu propòsit per unes dates com avui, però 2.000 anys enrera. I el seu propòsit no era un altre que donar la seva vida com a regal per les nostres imperfeccions a fi que ens poguéssim acostar a Déu.
Aquests són dies de vacances, de temps per a la família i anar al cinema, però també per recordar algú que morí i fins i tot ressucità per mi.
Bona Pasqua.

Adicció al Twitter o al Facebook?

2009-03-30T19:40:00.008+02:00

"Sembla que estiguis al Gran Hermano, sabem tot el que fas"
"Dóna la imatge que no treballis"
He rebut aquests dos comentaris i no m'agraden, fins al punt que m'estic replantejant com enfoco la meva participació al Facebook i al Twitter, les dues xarxes socials d'internet en què participo.
Però en aquestes ciber-xarxes també hi ha gent que em diu que li agrada seguir-me i he iniciat a unes quantes persones en els seus misteris.

A l'inici m'hi vaig posar per curiostat professional i interès per les TICs. Per feina, ja que crec que són una eina política molt potent. Per això s'anomenen "xarxes socials".

Potser tinc un punt d'hiperactiu, tot i ser moderat en les formes, no paro quiet. Per això el Twitter m'agrada, em permet expressar què penso i que faig en cada moment. Comunicació ad hoc. I hi acabo posant temes de feina, però també personals, familiars, polítics, religiosos, divertimentos, de creences, ... allò que faig i crec.
Cal dir que ajuda molt el fet de disposar d'un ordinador de butxaca, i millor si és tarifa plana i el portes sempre a sobre.

Personalment no hi dedico gaire temps, ja que introdueixo text via el Twitter de la Blackberry. Cada missatge pot tenir màxim 140 caràcters, unes 20 paraules. Solc dedicar de 5 a 10 segons en fer un comentari via Twitter.
Les fotos sí que les penjo al Facebook directament de Blacberry en el mateix temps. Si faig 7 missatges i 3 fotos al dia són menys de 5 minuts diaris en total. Això és menys temps que anar a fer un cigarret (jo no fumo).
I alguns vespres em connecto des de casa per ordenar grups, endreçar el compte o tafanejar. Però això ja és el que fa tothom.
La qüestió és que els meus 5 minuts diaris tenen impacte sobre quasi 300 amics meus.

Crec que el meu cas serveix per indicar per on aniran les coses aviat. Quan els joves tinguin aparells potents , d'altes prestacions (com el meu), no es conformaran amb SMS ni estar una hora seguida al facebook des de l'ordinador. Quan portin el face i el twit a sobre, viurem un gran germà total.

Estic cavil·lant si baixar el ritme. Part del meu entorn m'anima i em dóna suport.
Es com si volguessin que m'apunti a un grup d'alcohòlics anònims. He de reconèixer un xic d'adicció? I començar la desintoxicació? Potser sí que faré un sol tweet al dia i sols miraré el face al vespre. I si caic, em tonaré a aixecar. Ja ho anireu veient. O no.

Acollir estrangers

2009-03-24T06:57:00.004+01:00

L'altre dia va ser notícia que el govern està preparant mesures legislatives per penalitzar les persones, entitats o institucions que ajudin a les persones estrangeres que es troben en situació irregular. És a dir que donar treball, allotjament o menjar a un nouvingut sense papers, serà un delicte.

No és que ho trobi fort, ho trobo una aberració. Mai m'hagués pensat que un govern suposadament progressista que s'omple la boca amb el discurs de la defensa "del poble", hagués pogut promoure una mesura que ratlla el racisme i la xenofòbia.

El que també m'ha sobtat és que s'ha insistit molt en que hi ha oposició a la mesura per part d'un grup "d'entitats cristianes". He de dir que molt sovint no estic d'acord amb les postures que defensa l'església catòlica, que no és la meva (sóc protestant). Però en aquest cas no s'ha parlat de les esglésies sinó de les entitats. Curiós.

Cada cop que hi ha una qüestió controvertida o se'ns planteja un dilema moral jo em formulo una pregunta : "què faria Jesús en aquesta situació?"
Evidentment jo no ho puc saber, però ells tampoc. Però sí que conec el tarannà del fundador del cristinisme. I els seus fets palesaren que es posava al costat del feble. Per això va defensar la dóna adúltera, va guarir malalts, va estimar els nens o va explicar la paràbola del bon samarità.

El personatge de Samària era considerat un estranger a Judea i, tot i això, va ser l'únic que va ajudar l'home que havia estat apallissat i deixat ferit a la carretera.
"L'endemà va treure dos denaris i els va donar a l'hostaler, i li digué: 'Tingues cura d'ell, i tot el que costi de més, jo t'ho pagaré quan torni'." (Lluc 10,35)

Quin exemple. Ho confesso, de vegades he fet i faig tractes amb estrangers que se que no tenen els papers regularitzats. Ja els agradaria. Qui sigui lliure de culpa, que tiri la primera pedra.